La presència d'un Mascarell cama-roig al Port de l’Estartit
atrau ornitòlegs de tot Catalunya.

Projecte Ninam i Frontera

Més d’un centenar d’ornitòlegs catalans i de la veïna França, van desfilar durant tot el dilluns pel port Esportiu de l’Estartit, Baix Empordà, atrets per la inusual presència d’un Mascarell cama-roig (Sula sula) una au tropical gens pròpia de les nostres contrades.

El passat 4 de desembre, Sílvia Guix, treballadora del Parc Natural del Baix Ter, Illes Medes - Montgrí albira un mascarell gens habitual. Essent conscient de la peculiaritat de la cita li fa fotografies i les fa arribar a l’equip tècnic del parc (Àlex Lorente) i a ornitòlegs de la comarca (Carles Barriocanal, Joaquim Camps, Albert Burgas, Àlex Ollé i Jordi Martí-Aledo, col·laboradors i integrants de l’equip www.frontera.cat). La cita es publica a la web i la noticia s’estén arreu del territori, empordanès, català i de l’estranger.

  

Foto: Sílvia Guix (05/12/10)

Es tracta d’un Mascarell cama-roig (Sula sula), una au tropical pròpia de les costes i illes tropicals del Pacífic, l’Índic, el Carib i l’oest Atlàntic. Aquesta observació suposa la 1ª citació per Catalunya i la 2ª per Europa. La 1ª fou l’Agost de 2010 a Estepona, Màlaga, per John Hopkins i Jane Hopkins, i segurament es tracti del mateix exemplar.

 

Foto: Àlex Ollé (06/12/10)

Antecedents

La 1ª constància que es té de la presència d’aquesta au en territori empordanès es remunta al divendres 3 de desembre, quan Rafel Larrodé, tripulant del Medan, una de les barques d’arrossegament de la flota de Roses, va fotografiar un “ocell inusual” que s’havia posat al passamà del pont, mentre calaven a 23 milles nàutiques de port. Un cop a terra va consultar amb els integrants de Projecte NINAM (Albert López i Gemma González), que estan estudiant la presència de cetacis en aigües del Parc Natural de Cap de Creus. Veient que es tractava realment d’una espècie “rara”, el dissabte ho fan saber als ornitòlegs de Frontera.cat, que resten a l’espera de rebre fotografies. A l’endemà, diumenge, les fotografies arriben per partida doble. L’ocell de l’Estartit que fa un parell de dies que està observant la Sílvia Guix es correspon amb l’observació feta per Rafael Larrodé al canó del Cap de Creus.

Foto: Rafael Larrodé (03/12/10)

Dilluns 6, tornava a sonar la campana. A trenc d’alba, un parell d’equips d’ornitòlegs l’havien guaitat pescant a la cara nord de la Meda Gran, seguint-lo amb els telescopis desde l’escullera del port. A mig matí, el mascarell havia triat el balcó de popa d’una petita motora per descansar.

Foto: Àlex Ollé (06/12/10)

No van passar ni deu minuts, i tot el moll era ple de trípodes, càmeres, binocles i “titerus” vinguts d’arreu. La gent que passejava pel port volia saber quin famós hi havia, i en adonar-se que era un ocell, no donaven crèdit al que veien. Tanta gent, només per a un ocell!

Algunes de les persones concentrades al port de l'Estartit: Julio Pérez Cañestro, Gerard Dalmau, Miguel Angel Fuentes, Gabriel de Jesús, Alba Casals, Elisabeth Tetas, Anna Mallol; Roser Solé, Josep Tantull; Silvia Guix; Ricard Gutiérrez, Helena Arbonés, Josep Arbonés, Lluïsa Mor; Àlex Ollé, Teresa Montràs, Jordi Martí-Aledo, Albert López, Gemma González; Àlex Lorente, Salvador Coll; Joaquim Camps; Ferran López, J.L.Copete, Arnau Bonan; Guillem Hontangas; Rafael Armada; Albert Burgas; Daniel Roca; Pierre-André Crochet et al. Foto: Quim Camps (06/12/10).

Realment ha estat un espectacle fabulós, veure que encara ens meravellen coses tant senzilles com la presència d’un simpàtic mascarell tropical que, aliè a tot l’enrenou, es pentinava les plomes i feia una becaina. Per fortuna, aquest navegant solitari, ha topat amb amants de la Natura, àvids de “caçar-lo” amb les càmeres i retines. Esperem que les nostres recent estrenades autoritats sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies i segueixin l’exemple de la gent senzilla compromesa amb el Medi Ambient.

 

Foto: Toni Alonso (07/12/10) 

Foto: Marc Bertran (08/12/10)

 

Foto: Sílvia Guix (09/12/10)

Pressumpte híbrid de Larus michaellis x cachinnans a l'abocador de Pedret i Marzà. Febrer 2010.

Àlex Ollé

El passat dia 14 de febrer, en una visita a l'interior de l'abocador de Pedret i Marzà, Alt Empordà, juntament amb el company Manuel Caamaño, localitzem un gavià de 2n any calendari amb caràcters entremitjos entre gavià argentat i gavià caspi. És present fins el 28 del mateix mes. Destaca a primer cop d''ull la coloració blanca de les parts del cap i flancs. L'estructura del cap, també recorda en gran mesura a un gavià caspi i les finestres pàl·lides amples en les hemibanderes de les primàries internes, més el disseny de la cua són factors propis. També les infracobertores alars molt blanques i el patró de les grans cobertores. Ara bé, no tots els trets són aptes per a caspi (almenys per les típiques homologables), com el disseny d'algunes plomes del cos, per exemple les escapulars, són més pròximes a gavià argentat.

Al centre i sud-est de Polònia l’ hibridació d'ambdós taxons és un fet altament demostrat i es dona en gran mesura, produint gran quantitat d'exemplars, i d'igual manera que gavians caspi purs apareixen per les nostres latituds, especialment de gener a març, ho poden fer els híbrids.

No és el primer cas, ja que en Carlos Alvarez Cros cita a l'abocador de Solius, Baix Empordà-Gironès, del 26.XII.05 al 07.I.06, un exemplar de 2n any calendari anellat com a poll a Polònia amb anella verda 5P60, cosa que evidencia tal fet i que a més és el primer cas per a Catalunya.

Experts en gavians han comentat l'ocell, i són ells que han donant gran part de les valuoses impressions. Consideren que l'ocell té caràcters d'amdós, encara que algún es decanta per Gavià caspi pur, d'un ocell no considerat típic (Gibbins com. pers.). Tanmateix s'adverteix que tractant-se de hipotètics híbrids de gavians sense anellar, tota precaució és poca.

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 28.II.2010. Foto: Àlex Ollé

 

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 28.II.2010. Foto: Àlex Ollé

 

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 14.II.2010. Foto: Àlex Ollé

 

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 14.II.2010. Foto: Àlex Ollé

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 28.II.2010. Foto: Àlex Ollé

 Agraïments

En especial a Dani López Velasco, Grzegorz Neubauer i Chris Gibbins pels seus comentaris i interès en la citació. També a Manuel Caamaño en les gestions realitzades en el permís d'entrada a la planta de residus.

Identificació de Circus juvenils i subadults

1. Circus aeroginosus. Arpella vulgar · Western Marsh Harrier

Àlex Ollé i Fran Trabalon

Juvenil

• Plomatge uniforme marró fosc (aclarint-se amb el desgast ja a finals d'hivern)
• Coloració ocràcia generalment restringida a la part del capell, nuca i gorja
• En plomatje nou, generalment mostra marges clars en puntes de cobertores, secundàries i primàries
• Iris fosc (en alguns mascles pot ser clar)



Juvenil. Setembre 2010. Plomatge uniforme en coloració i estructura.
Bandes clares terminals en cobertores.
Foto: Fran Trabalon

                                      

Juvenil. Febrer 2010. Coloració marrón i plomatge uniforme.
Foto: Àlex Ollé

                                         

Segon any calendari

Mascle

• A mitjans d'estiu semblants a femelles adultes, però per la muda, amb coloració més grisa en primàries internes, secundàries i rectrius
• A partir de mitjans d'estiu, iris groc (clar)
• Primàries externes (mà) negres, més notoriament isolades (finals del segon any calendari)

Mascle de segon any calendari. Maig 2010. S'observen rectrius centrals
i cobertores primàries de tonalitat grisosa.
Foto: Fran Trabalon



Mascle de segon any calendari. Maig 2009. Rectrius centrals mudades
i escapulars de coloració més grisa. Iris clar.
Foto: Ramon Faura



Mascle de segon any calendari. Setembre 2010. Primàries internes i secundàries grises.

Foto: Fran Trabalon

       

Femella

• Molt difícil separar de femelles adultes (!)
• Iris fosc
• Rectrius (cua) de coloració més fosca que en femelles adultes (vermellosa)
• La muda completa sol acabar abans que la dels adults, cap a l'octubre
• Plomatge uniforme, més que en femelles adultes

 

Possible femella de segon any calendari. Abril 2010. Rectrius marrons. Plomatge uniforme.
Foto: Ramon Faura

Tercer any calendari/adult

Mascle

• Banda fosca terminal a primàries internes i secundàries
• Cobertores retingudes de coloració marronosa al'igual que les parts del cos

Mascle de 3r any. Maig 2010. Cobertores retingudes de segon any.
Franja fosca terminal a plomes de vol. 
Foto: Fran Trabalon

Femella

• Iris més clar que en femelles juvenils/segon any calendari
• Rectrius de coloració marró-vermellosa
• Més extensió en general de plomes ocràcies, particularment en cobertores, mantell, escapulars i zona pectoral 

Femella adulta. Juny 2009. Coloració de rectrius marró-vermellosa. Parts ocràcies més exteses en mantell  i cobertores. Primàries externes (dits) més fosques que primàries internes.
En aquest cas, les primàries internes han estat mudades, a l'igual que les rectrius centrals.
Foto: Ramon Faura

Femella adulta. Abril 2010. Foto: Fran Trabalon

Agraïments

En especial a Ramon Faura per l'aportació de les magnífiques fotografies cedides.

Bibliografia

• Clark, WS. 1999. A Fiels Guide to the Raptors of Europe, the Middle East and North Africa. Oxford University Press.
• Forsman, D. 2003. The Raptors of Europe and the Middle East. Christopher Helm. London.
• Svensson, L., Mullarney, K., Zetterström, D. 2009. Collins Bird Guide. Harper Collins Publishers. London.
•  Van Duivendijk, N. 2010. Advanced Bird Id Guide. New Holland Publishers.

Migració postnupcial 2010. Primeres arribades

En aquest apartat es relacionen les primeres citacions postnupcials d'espècies migradores al conjunt de l'Empordà. La selecció pot ometre registres coneguts que, tanmateix, no hagin estat prou ben documentats. Igualment, no s'hi inclouen les observacions que es produeixin massa tard segons el patró fenològic conegut per a cada espècie.

06/11/10 · Rissa tridactyla · Gavineta de tres dits · Black-legged Kittiwake
06/11/10 · Alca torda · Gavot · Razorbill
27/10/10 · Grus grus · Grua · Common Crane
15/10/10 · Lymnocryptes minimus · Becadell sord · Jack Snipe
11/10/10 · Regulus regulus · Reietó · Goldcrest
09/10/10 · Falco columbarius · Esmerla · Merlin
08/10/10 · Larus canus · Gavina cendrosa · Mew Gull
06/10/10 · Asio flammeus · Mussol emigrant · Short-eared Owl
01/10/10 · Anthus pratensis · Titella · Meadow Pipit
26/9/10 · Anthus spinoletta · Grasset de muntanya · Water Pipit
24/9/10 · Columba oenas · Xixella · Stock Dove
11/9/10 · Limosa lapponica · Tètol cuabarrat · Bar-tailed Gorwit
06/9/10 · Calidris canutus · Territ gros · Red Knot
05/9/10 · Chlidonias niger · Fumarell negre · Black Tern
01/9/10 · Sylvia communis · Tallareta vulgar · Common Whitethroat
31/8/10 · Chlidonias leucopterus · Fumarell alablanc · White-winged Tern
28/8/10 · Sternula albifrons · Xatrac menut · Little Tern
21/8/10 · Ficedula hypoleuca · Mastegatatxes · Eurasian Pied Flycatcher
13/8/10 · Tringa stagnatilis · Siseta · Marsh Sandpiper
12/8/10 · Acrocephalus schoenobaenus · Boscarla dels joncs · Sedge Warbler
03/8/10 · Arenaria interpres · Remena-rocs · Ruddy Turnstone
03/8/10 · Calidris alba · Territ tresdits · Sanderling
03/8/10 · Tadorna tadorna · Ànec blanc · Common Shelduck
03/8/10 · Charadrius hiaticula · Corriol gros · Common Ringed Plover
01/8/10 · Hydroprogne caspia · Xatrac gros · Casian Tern

30/7/10 · Calidris temminckii · Territ de Temminck · Temminck's Stint
29/7/10 · Chroicocephalus genei · Gavina capblanca · Slender-billed Gull
29/7/10 · Calidris alpina · Territ variant · Dunlin
27/7/10 · Limosa limosa · Tètol cuanegre · Black-tailed Godwit
26/7/10 · Milvus milvus · Milà reial · Red Kite
25/7/10 · Recurvirostra avosetta · Bec d'alena · Pied Avocet
21/7/10 · Calidris minuta · Territ menut · Little Stint
16/7/10 · Numenius phaeopus · Pòlit cantaire · Whimbrel
15/7/10 · Anas querquedula · Xarrasclet · Garganey
13/7/10 · Glareola pratincola · Perdiu de mar · Collared Pratincole
13/7/10 · Anas clypeata · Ànec cullerot · Northern shoveler
11/7/10 · Tringa erythropus · Gamba roja pintada · Spotted Redshank

04/7/10 · Philomachus pugnax · Batallaire · Ruff

02/7/10 · Gallinago gallinago · Becadell comú · Common Snipe

02/7/10 · Anas crecca · Xarxet comú · Eurasian Teal

* Alguns exemplars d'espècies essencialment migradores romanen a l'Empordà durant l'estiu. En determinats moments del calendari no és possible distingir aquests casos d'aquells que constitueixen primeres arribades.

Aterratge estival: el xatrac becllarg Sterna sandvincensis 

Àlex Ollé

En aquests dies d'estiu, el xatrac becllarg crida l'atenció de molta gent que gaudeix de les platges empordaneses. Adults i joves passen a frec de banyistes tot cridant i pescant. És remarcable el nombre d'individus que es concentren a la Badia de Roses, i és a la llacuna de la Rogera on, en certes ocasions, s'hi poden concentrar fins a 50 individus o més. Els exemplars joves descansen mentre els adults van i vénen del mar a la captura de les seves preses. Quan tornen, els joves persegueixen de manera incansable els seus progenitors per tal de satisfer la seva fam. Mitjançant la lectura d'anelles codificades s'ha pogut comprovar que una part d'aquests exemplars van ser anellats com a polls el juliol de 2010 al Delta de l'Ebre.

S'afegeixen a aquesta breu nota un seguit de fotografies que il·lustren la fase posterior a la reproducció d'aquesta coneguda espècie de xatrac, i que poden servir per distingir els plomatges dels exemplars joves i adults.

Exemplar adult de Sterna sandvincensis portant peix al seu poll.

Foto: Àlex Ollé

Exemplar jove de Sterna sandvincensis.

Foto: Àlex Ollé 

Exemplar adult de Sterna sandvincensis.

Foto: Àlex Ollé  

Exemplar jove de Sterna sandvincensis

Foto: Àlex Ollé 

Exemplar adult de Sterna sandvincensis.

Foto: Àlex Ollé 

Exemplar jove de Sterna sandvincensis.

Foto: Àlex Ollé 

Èxit en un programa de recuperació de l'ocell de tempesta, una espècie d'ocell marí amenaçada d'extinció

Ricard Gutiérrez

Per primera vegada s'ha aconseguit que diferents exemplars entrin diàriament en una cova de les Illes Medes apta per a la reproducció a través d'un reclam sonor.

Ocell de tempesta Hydrobates pelagicus. Illes Medes.

Foto: Ricard Gutiérrez

El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha aconseguit un primer pas molt important per a la conservació de l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus a Catalunya. Els experts han trobat un hàbitat adient per a la presència regular d’aquest animal, una espècie d’ocell marí amenaçada d’extinció. Dins del programa de recuperació d’aquesta espècie, tècnics del Departament han col·locat dins d’unes coves de les Illes Medes un sistema d’atracció que fa de reclam per a la nidificació de l’ocell de tempesta. Per tal de facilitar-la, a més, s'han instal·lat unes caixes-niu que complementen l'hàbitat natural disponible. Les primeres proves realitzades han estat un èxit a nivell mundial ja que és la primera vegada al món que s’aconsegueix que aquesta espècie entri dins d’una cova que podria ser usada com a punt de nidificació utilitzant un sistema de reclam sonor.

Parc natural de les Illes Medes. 

Foto: Àlex Ollé

L’ocell tempesta mediterrani és l’ocell marí més petit d’Europa. Està inclòs en l’esborrany del Catàleg de la fauna amenaçada de Catalunya amb la categoria ‘en perill d’extinció’, el que significa que la seva supervivència és poc probable si les seves actuals condicions no es modifiquen.

Per a un ocell marí que es passa la major del temps al mar, el principal risc, a banda de la predació directa d’altres espècies de l’hàbitat (com poden ser falcons que hi hagi a la costa o fins i tot gavians argentats) és la inexistència de llocs adequats per reproduir-se. La presència de predadors terrestres (sobretot rates, en menor mesura ratolins, també gats i altres) és incompatible amb la seva nidificació. Factors com ara episodis de contaminació o de manca de disponibilitat d’aliment també l’afecten.

La recuperació de l’espècie a Catalunya

Els darrers anys el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha impulsat un programa de recuperació de l’espècie, tot i les dificultats inherents al fet que les colònies més importants de l’espècie són a centenars de quilòmetres de les costes catalanes, i ara se n’obtenen els primers resultats rellevants. Es va triar una cova, emprada una part de l’any com a indret de cria d’una altra espècie amenaçada, el corb marí emplomallat, i s’hi van instal·lar caixes-niu. Seleccionada el 2003 d’entre totes les localitats possibles, aquesta cova de l’illa Meda Xica només té accés marí, restringit atès el seu caràcter de zona protegida, no té predadors i té diferents cambres, ideals per a la reproducció de l’espècie.

El 2009 es va fer una primera prova amb un sistema d’atracció sonora que reproduïa la veu de l’ocell de tempesta, però no es van poder obtenir registres fotogràfics. El 2010, amb la millora de la tècnica, s’ha pogut comptar amb una càmera infraroja de ràpid dispar (0,2 segons de resposta al sensor), fet que ha permès captar aquesta espècie en resposta al reclam instal·lat. Es tracta del primer cop al món que s’aconsegueix que aquesta espècie entri dins coves que poden ser emprades per a criar mitjançant aquest sistema d’atracció i facilitació social.

El muntatge

El sistema consta d’un reclam amb un temporitzador, alimentat per un sistema de bateries, que reprodueix cada dia la veu de l’ocell de tempesta entre les 22h i les 06h. A la vegada, una càmera infraroja encarada a l’altaveu també alimentada per bateries i placa solar capta qualsevol moviment d’eventuals ocells atrets pel cant.

Ricard Gutiérrez muntant l'equip de bateries.

Foto: Àlex Ollé

Els reclams d’ocell de tempesta s’empren a tot el món per a l’anellament de l’espècie a la costa i a illots, però fins al moment no s’havia aconseguit fer entrar i encara menys que s’aturessin a cap cova ni durant diferents dies seguits aquests ocells de tempesta gràcies a aquest sistema.

Hi ha hagut experiments semblants en una espècie emparentada, el petrell cuaforcat Oceanodroma leucorhoa a la costa de Maine (Estats Units) on després de tres anys d’esforços d’atracció es va aconseguir un 15% de colonització a una illa, i només visites – ja aconseguides en el cas de les Illes Medes – en dues illes més després d’un any de treballs. Sistemes similars es van testar per atraure el petrell de carpó fosc Pterodroma phaeopygia a les Galàpagos, també amb certs resultats però mai amb l’ocell de tempesta mediterrani i menys encara al cap d'una única setmana de funcionament del sistema.

Primers resultats

En el cas de les Illes Medes, el sistema es va instal·lar el 26 de maig d’aquest any i només cinc dies després es va registrar la primera de les visites, que s’ha anat repetint durant cada dia de la primera setmana de funcionament. Això, malgrat haver estat una setmana de lluna plena, fase lunar que eviten al màxim els ocells de tempesta per no ser detectats per eventuals predadors. Aquest fet permet esperar un increment d’activitat les properes setmanes.

La primera setmana un mínim de sis ocells diferents han visitat la cova durant quatre nits seguides i la trampa fotogràfica ha captat 38 fotografies infraroges.

Ocell de tempesta Hydrobates pelagicus entrant a la cova 

Foto: DMAH

Línies futures

Aquest programa de conservació representa un èxit per a la conservació d’aquesta espècie amenaçada d’extinció a Catalunya ja que s’ha pogut mostrar que hi ha hàbitat adient per a la seva presència regular. La final reproducció o no de l’espècie és un fet que decidiran els animals però en una espècie longeva i de reproducció irregular no necessàriament anual sinó intermitent, aquesta fidelització al litoral català és una garantia d’èxit i de conservació que a més prova la presència regular de l’espècie a les costes catalanes.

La determinació d’eventuals factors de risc, la preparació d’altres zones adients per a l’espècie amb l’estudi dels factors d’amenaça i el seguiment i marcatge a les zones protegides són línies d’actuació futures que permetran millorar no únicament el coneixement sinó també l’estat de les poblacions amenaçades d’aquesta espècie del patrimoni marí català.

L’ocell de tempesta

De petita mida, una mica més gran que un pardal, i gairebé totalment negre excepte una franja blanca per sota de l’ala i un carpó (base de la cua) també blanc, que el permet distingir en la foscor o al mar, l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus presenta dues subespècies a Europa: el nominal, que cria a l’Atlàntic i el més amenaçat ocell de tempesta mediterrani Hydrobates pelagicus melitensis.

Mentre que el primer té una àrea de distribució relativament àmplia que en el cas de la façana atlàntica de la Península va d’illots del Cantàbric fins a les Canàries, l’ocell de tempesta mediterrani té poques colònies conegudes i a tot el món només n’hi ha uns pocs milers. Al litoral mediterrani ibèric es distribueix principalment a l’àrea de Balears, País Valencià (particularment a Benidorm) i a illots d’Almeria. Catalunya queda fora del nucli de l’espècie i la cria s’havia sospitat ja des dels anys 70, amb indicis probables durant els 80. El 2005, en el decurs de les actuacions de recuperació que efectua el Departament de Medi Ambient i Habitatge amb aquesta espècie amenaçada es van registrar indicis de reproducció a les Illes Medes.

Presència d’òliba Tyto alba de forma fosca (guttata) 

a les comarques de Girona

Àlex Ollé i Jorge García

Aquesta nota comenta breument el cas d’una òliba Tyto alba, trobada a les comarques gironines, que va ingressar al Centre de Recuperació de Fauna del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà el gener del 2009. L'exemplar presentava la coloració i el pigallat propis de la forma fosca (guttata), i pot ser d'interès per al millor coneixement d’aquesta forma o subespècie a Catalunya.

A Europa s'han descrit fins a l'actualitat dues subespècies d'òliba: Tyto alba alba (forma clara) i Tyto alba guttata (forma fosca). La distribució de la subespècie nominal abasta les Illes Britàniques, l'oest i el sud de França, la zona sud dels Alps suïssos, Itàlia, la Península Ibèrica i la conca de la Mediterrània.

La forma fosca es distribueix pel Sud de Suècia (si bé de manera molt escassa), Dinamarca, Holanda, i Alemanya, però també es troba a les Illes Britàniques, Polònia, l'oest de Rússia, Suïssa, Àustria, Hungria, Bulgària i la zona central dels Balcans. 

Òliba Tyto alba de forma fosca. Centre de Recuperació de Fauna

del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, 21/1/09.

Foto: Àlex Ollé.

Així doncs, a l’est de França, Holanda, Bèlgica, l’oest d’Alemanya, Suïssa central, Hongria i la zona central dels Balcans (Mikkola, 1995; French 2009), així com en algunes localitats del nord de la Península Ibèrica (Martínez et al.), l’àrea de distribució d’ambdues formes queda solapada.

Mentre que al País Basc s’ha demostrat l’existència d’una població híbrida (Zuberogoitia i Campos 1999), als Països Catalans la presència de la forma fosca no es coneix amb precisió, ja que només es disposa de tres recuperacions d’ocells anellats com a polls a Alemanya, algunes observacions documentades a les terres de Lleida (Clavell 2002) i un exemplar anellat a Lliçà d’Amunt (España com. pers.).

Òliba Tyto alba de forma fosca. Lliçà d'Amunt, 23/10/09.
Foto: Antonio España.

Mitjançant l’anellament s'han detectat moviments d'individus de forma fosca procedents de poblacions nòrdiques cap a la Península Ibèrica, especialment durant els hiverns més crus. Igual com succeeix amb poblacions d'altres espècies que realitzen desplaçaments similars, cal considerar la possibilitat que alguns exemplars d'òliba de forma fosca romanguin en aquestes localitats del sud i hi nidifiquin. 

D'altra banda, cal tenir en compte que alguns individus de coloració intermèdia no es poden assignar inequívocament a una de les les dues subespècies que tradicionalment s'han descrit. Alhora, es troben polls amb les característiques pròpies de la forma fosca en niuades de progenitors que presenten la forma clara. Aquests factors indiquen que es pot produir la hibridació entre les dues formes o subespècies.

La discussió se centra, doncs, a determinar si les dues formes constitueixen subespècies amb poblacions separades o si, pel contrari, representen variacions clinals de la coloració, igual com passa en el cas d'altres rapinyaires (Zuberogoitia com. pers.). 

A les àrees de solapament, on es podria produir la hibridació entre les dues formes, els gens que indueixen la coloració fosca de les parts inferiors s’haurien estès principalment cap a les regions més orientals, mentre que a les regions occidentals hi predominaria la coloració blanca, com és el cas de la península Ibèrica (Zuberogoitia i Campos 1999).

Pel que semblen indicar aquestes observacions, i a l’espera d’articles que s’han de publicar en breu, caldria distingir entre formes o variacions en la coloració més que no tractar-les com a subespècies, segons ha estat habitual fins ara.

Agraïments

Al Departament de Medi Ambient i Habitatge, per permetre la difusió de les fotografies, a Berto Minobis, cap del Centre de Recuperació de Fauna del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i en especial a Íñigo Zuberogoitia i José Luis Copete pels seus suggeriments i comentaris.

Bibliografia

• Clavell, J. 2002. Catàleg dels ocells dels Països Catalans. Lynx Edicions. Barcelona.

• French, P.R. 2009. Identification of Dark-breasted Barn Owl in Britain. British Birds 102: 494-503.

• Martínez, J.A., Zuberogoitia, Í. i Alonso, R. 2002. Rapaces Nocturnas. Guía para la determinación de la edad y el sexo en las Estrigiformes ibéricas. Monticola Ed. Madrid.

• Mikkola, H. 1995. Rapaces Nocturnas de Europa. Perfils. Lleida.

• Zuberogoitia, Í. i Campos, L.F. 1999. Hibridación de lechuzas, Tyto alba alba y Tyto alba guttata, en el norte de la Península Ibérica. Est. Museo Ciencias Naturales de Álava 14: 187-192.

Les pardaleres

Albert Campsolinas

Fins no fa pas massa anys enrera, l’alimentació de la gent no era, ni de bon tros, la més adequada i la nostra contrada no n’era pas una excepció. La dieta que seguien aquella gent, basada en el que produïen ja fos al camp o a l’hort tenia algunes mancances importants, com per exemple les proteïnes, ja que la carn era una de les coses que més escassejava. En aquesta situació, s’aprofitaven per a menjar algunes coses que llavors es consideraven perfectament aprofitables i que avui en dia serien impensables de portar a taula. Aquest és el cas dels pardals, ocells que tradicionalment han viscut en contacte amb l’home, en ambients humanitzats, tot niant a les cases, aprofitant forats a les parets o teules sosllevades. En l’actualitat a ningú se li acudiria menjar pardals, però en un passat no gaire llunyà constituïen una menja prou apreciada i en absolut despreciable.

A diferència d’altres espècies d’ocells que solien capturar-se amb les anomenades ballestes, els pardals generalment eren caçats amb un altre mètode: la pardalera.

Les pardaleres no eren res més que forats practicats a les parets de les cases amb l’objectiu de facilitar la nidificació dels pardals, no pas per romanticisme ni amb finalitats conservacionistes, sinó amb una finalitat purament nutricional. Aquests forats tenien accés des de dins de la vivenda i es controlava l’evolució dels polls, de manera que quan ja eren plomats i a punt de saltar del niu, se'ls atrapava per posteriorment menjar-se’ls, sovint fregits a la paella.

El diccionari Alcover-Moll els descriu com a “forat practicat a una paret, generalment sota el ràfec de la teulada i darrera el qual es posa una olla o altre recipient perquè els ocells hi facin niu i agafar aquest quan hi ha els ocellons”.

De pardaleres no només n’hi ha al nostre país, sinó que se’n troben arreu d’Europa i a molts altres llocs del món, podent ésser de moltes formes i maneres.

A la nostra contrada i concretament a Cantallops, encara se’n conserven un bon grapat a diversos punts de la població. Amb l’excusa de la redacció d’aquest article, hem fet un tomb per carrers i places i n’hem comptat almenys 180, que encara es mantenen en una quinzena de cases i pallers del poble. La gran majoria estan orientades al sud, protegides de la tramuntana, però també n’hem trobat alguna orientada a l’est, totes a una certa alçada i sovint aprop del voladís del teulat. Hem pogut saber que en d’altres llocs no massa llunyans, com ara el Pla de l’Estany, n’hi havia de moltes maneres diferents, però les que hem pogut trobar aquí correspondrien totes a un mateix tipus de pardalera, tot i que amb algunes variants. Només difereixen del material amb què estan construïts els forats: n’hem trobat amb l’entrada feta de pedra, també amb totxo, amb una teula o bé amb una olla o gerra ceràmica encastada dins de la paret, de manera que l’orifici del recipient sigui l’entrada al niu. També n’hem localitzat una de molt curiosa, que consisteix en un morter també encastat a la paret i que té un forat a la base que serveix d’entrada als ocells. En algun cas es poden observar autèntiques concentracions de pardaleres, com per exemple al carrer de les escoles, on trobem una quarentena de nius en una façana de menys de deu metres.

Detall d'una de les pardaleres, en aquest cas feta de totxo,

del paller del pati del Rebullet, a Cantallops.

Foto: Albert Campsolinas

Detall d'algunes de les moltes pardaleres del paller de can Quim Daviu,
a Cantallops. Fetes amb teula.

Foto: Albert Campsolinas

Detall d'algunes de les pardaleres del paller de l'era de la Castellona,

a Cantallops. També fetes amb teula.

Foto: Albert Campsolinas

Detall de dues de les pardaleres de cal Xuxet, a Cantallops.
En aquest cas, s'aprecia que una està feta amb totxo i l'altra
amb una olla encastada a la paret.

Foto: Albert Campsolinas

És curiós veure com només s’han conservat als edificis que no han sofert modificacions al llarg dels anys, per la qual cosa podem intuïr que moltes altres cases que devien comptar amb aquests nius, s’han tapat o destruït en restaurar-se o arrebossar les façanes. Aquest és un fet que hem pogut comprovar personalment en alguna ocasió. Afortunadament, també hem constatat un cas a l’inversa, amb motiu de la rehabilitació d’una casa s’ha repicat una paret, quedant al descobert una antiga pardalera que en el seu dia es va tapar.

A països com el Regne Unit, on fa molts més anys que aquí que es duen a terme programes de seguiment de les poblacions d’aus, s’ha pogut constatar que els pardals han sofert una davallada espectacular en el seu nombre d’efectius. Així doncs, les pardaleres poden jugar un paper important en la conservació d’aquestes espècies, ja que la manca de llocs adients per a nidificar pot ser una de les causes, entre d’altres, de la regressió d’aquests ocells.

Les pardaleres són en definitiva un element que forma part de l’arquitectura tradicional, un recordatori d’èpoques passades més “magres” i un element popular molt curiós que val la pena conservar.

Bibliografia

• Les pardaleres. Butlletí informatiu del Pla de l’Estany nº 44 – Juny 2004. Josep M. Massip.