Últimes tendències poblacionals del corriol camanegre
Charadrius alexandrinus a l’Empordà
Alex Ollé, Jordi Martí-Aledo i Albert Burgas
Publicat als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 40 (2009).
Després de prop de vint anys de seguiment d’una espècie pròpia de sorrals i dunes costaneres de l’Empordà, s’exposa la seva tendència poblacional, així com la problemàtica que afecta la seva nidificació i futur. Aquests problemes s’intenten resoldre amb un seguit de mesures correctores que, actualment, no s'han adoptat del tot.
Introducció
El corriol camanegre Charadrius alexandrinus és una especie amenaçada a Europa (Tucker et. al. 1994) i considerada vulnerable a Catalunya (Estrada et. al 2004). En els últims anys ha desaparegut d’alguns països, com ara la Gran Bretanya i Noruega (Cramp i Simmons 1983) i en altres zones la seva població es tan reduïda que la seva desaparició sembla inminent (p. ex., Suècia, Jönsson 1995). A Europa s’ha registrat una disminució generalitzada de les seves poblacions (Jönsson 1991), que també s’ha fet palesa a Catalunya (Martínez-Vilalta 1985, Estrada et. al. 2004).
La transformació de l’hàbitat i l’increment de les activitats humanes a les platges són els factors potencialment responsables de la disminució de la població europea (Bauer i Thielcke 1982). La totalitat de la població gironina de corriol camanegre està distribuïda entre les comarques de l’Alt i el Baix Empordà. Aquesta suposa la segona en importància a Catalunya, després del Delta de l’Ebre, i actualment amb algunes parelles més que al Delta del Llobregat. Amb tot, a Catalunya s’estima un total de més de 1.650 parelles. La major part es localitzen al Delta de l’Ebre (Montalvo i Figuerola 2006; Montalvo, Bach, Cerdà i Figuerola 2004).
En l'àmbit de l’Empordà, on es reprodueix a les platges sorrenques més ben conservades, l’activitat humana és el principal factor negatiu que afecta l’espècie. Present tot l’any, a l’hivern es concentra principalment a la platja de Can Comes, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, amb xifres que varien de 10 a 25 individus (Martí-Aledo obs. pers.). Durant el mes d’abril començen a arribar exemplars provinents de zones d’hivernada per instalar-se a les àrees de cria, i ja al principi d’aquest mes es poden trobar algunes postes primerenques.
Corriol camanegre Charadrius alexandrinus. Mascle a la platja de Sant Pere Pescador.
Foto: Alex Ollé.
Metodologia
En tots els anys de seguiment, tret de 1997 i 1998, s’ha utilitzat el compteig directe dels individus. Una parella és categoritzada com a segura quan s’ha trobat un niu amb ous o s’han observat adults amb polls fent displays de distracció. En aquesta categoria també entren les observacions repetides de femelles en un mateix territori, sobretot quan surten amb l'actitud típica de tenir niu, tot i que aquest no s'arribi a localitzar, per tal de no molestar-les. Es comptabilitzen com a probables aquelles parelles en què hi ha individus que defensen el territori en pugna amb altres individus o bé copulen, sense que es trobi, tanmateix, cap evidència segura de nidificació. La presència d’individus que no aconsegueixen reproduir-se alguna temporada és freqüent en altres ocells de longevitat elevada (Newton 1989).
Les segones postes són escasses i no són fàcils de demostrar, igual com les possibles reposicions produïdes per fracassos en la primera posta. A diferència d’altres indrets del litotal català, els corriols reproductors de l’Empordà no estàn anellats, per tant, en no poder individualitzar els exemplars, aquestes dues opcions no s'han considerat, però sí en el compteig total en cas de tirar endavant la nidificació.
El seguiment comença a prinçipis d’abril, quan alguna parella ja realitza la primera posta. Segueix durant els mesos següents fins al juliol, època en què es troben les últimes parelles amb polls. Durant els mesos de maig i juny és quan l’esforç de mostreig s’intensifica, atès que és el moment àlgid en la reproducció de l’espècie. Es fa una mitjana de tres visites setmanals a cada àrea de l'Alt Empordà on l'espècie és present.
La cerca de nius es realitza amb telescopis terrestres i binocles, per tal de facilitar als progenitors el retorn al niu i obtenir-ne així la localització exacta. Un cop localitzat el niu, s'anota el dia i es comptabilitzen el número d’ous, essent completa la posta quan n’hi ha tres. Atès que des de l’inici de la incubació fins a l’eclosió dels ous passa una mitjana de 27 dies, s’anoten de manera orientativa la data de la posta. En altres ocasions, la data de posta es fa de manera exacta, quan coincideix amb la troballa dels polls sortint de l'ou o amb el dia en què la femella pon el tercer ou al niu.
L’èxit d’eclosió es va estudiar a les tres localitats de cria per l’any 2008: platja de Sant Pere pescador, platja de can Comes i la Rovina. Es considera que una posta ha tingut èxit quan s’observen adults acompanyant els polls o fent displays de distracció. La informació recollida en anys anteriors, i també mitjançant el seguiment en altres indrets (Montalvo et. al. 2005), indica que aquests displays estàn associats a la presència de polls i no els realitzen individus que han perdut la posta. Es considera que una posta ha estat destruïda quan els ous desapareixen en menys de 27 dies després de la data estimada en què es va iniciar la incubació.
Resultats generals del seguiment
Les primeres estimacions per a l’Alt Empordà es van fer l’any 1989, amb un resultat de 20-25 parelles localitzades (Sargatal i del Hoyo 1989), i el 1996, amb 31 parelles (Martí-Aledo in Copete 1998). Posteriorment, sobre un seguiment basat en el marcatge dels individus, el nombre de parelles localitzades va augmentar: 46-54 l’any 1997 i 45-54 l’any 1998 (Figuerola et al.1999). Aquest mètode de compteig, però, diferia del que s'havia utilitzat fins aleshores, de manera que les dades no són comparables amb les d'anys anteriors o posteriors. Durant el període 1999-2002 no es va censar la població (Martí-Aledo com. pers.). El seguiment es va reprendre el 2003, amb un total de 27-32 parelles localitzades. El 2004 es van trobar 21-23 parelles, i el 2005 se'n van censar 21 (Martí in Sales 2006), 2006 amb 22-23 parelles (Martí-Aledo i Ollé in Estrada i Anton 2007), 2007 amb 22 parelles (Martí-Aledo i Ollé in Anton 2008) i 26-28 parelles el 2008 (Ollé i Martí-Aledo 2008).
Pel que fa a la població del Baix Empordà, es va estimar un total de 6-10 parelles entre el 1995 i el 2003 (Burgas i Burgas in Copete 1998; Montalvo i Figuerola 2006). Les dades del 2008 mostren un total de 2-3 parelles sense reproducció confirmada.
Les dades relatives a l'eclosió només són comparables en el nucli de Can Comes durant el període 1997-1998, amb un 21,2% d'èxit (Figuerola et al. 1999), davant del 69% de l’any 2008 (Martí i Ollé inèdit), que es va assolir gràcies a diferents mesures correctores (vegeu aquest apartat).
Figura 1. Evolució del nombre de parelles reproductores i número de nius de corriol camanegre Charadrius alexandrinus al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
Resultats de la temporada de nidificació 2008
La població de l'Alt Empordà, ubicada en la seva totalitat dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, es reparteix en tres nuclis que interactuen entre ells, amb intercanvi d’individus. La platja de Sant Pere Pescador, al sud de la desembocadura del riu Fluvià, és la localitat que presenta un èxit reproductor més elevat. L'any 2008, després d’aplicar mesures de gestió a les àrees de nidificació, s'hi van trobar 24 nius, corresponents a 11 femelles, amb indicis de reproducció segura (nombre de parelles estimat). Es van produir cinc fracassos reproductors: un niu trepitjat, un d'inundat i tres depredacions (una per part de garsa Pica pica, una per part d'un possible visó americà Mustela vison, i una per part d'un depredador no identificat).
El segon nucli, ubicat a la platja de Can Comes, és històricament ha sofert un grau de depredació d’ous més important en l'àmbit del Parc. El 2008 s'hi van localitzar 22 nius, dels quals 13 van sortir endavant. 4-5 van ser depredats, 1 inundat i 3-4 abandonats per diferents causes.
El tercer nucli dins del Parc es troba a la platja de la Rovina, a tocar del grau de Santa Margarida. Aquesta població fa anys que es troba en forta regressió, igual com succeeix a altres espècies en aquest indret, com l’alosa Alauda arvensis o la terrerola Calandrella brachydactyla. Durant la dècada dels 90, els nius es localitzaven a la duna litoral, amb més de 10 parelles (Figuerola et al. 1999). L'any 2008 s'hi van trobar 9 nius, corresponents a 5-6 femelles. En total s'han produït 3 depredacions, totes per part de garsa Pica pica. Cal esmentar també que algunes parelles ja crien a l’inrerior de la reraduna.
El primer niu complet (amb 3 ous) es va detectar el 29 de març a la Rovina, localitat on es produeixen els episodis de cria més primerencs. El 28 d'abril, a la platja de Sant Pere Pescador, es va localitzar el primer niu no complet (1 ou), i el 5 de maig, a la platja de Can Comes, s'hi trobaven ja 3 nius complets.
Al Baix Empordà, es van localitzar dos indrets pròxims amb individus defensant territoris, al terme de Torroella de Montgrí, amb una estimació de 2-3 parelles. Es van observar indicis de reproducció possible, sense que se'n comprovés la posta.
Si se suma el total estimat de femelles a cada nucli, s'obté una població nidificant per al 2008 de 26-28 parelles, que van realitzar 55 postes, amb un 69% d’èxit d’eclosió (Martí-Aledo i Ollé, inèdit).
Figura 2. Nombre de postes, èxit d’eclosió i fracàs reproductor
al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
Figura 3. Nombre de nius per zones i èxit d’eclosió per àrea i total.
Valoració de la població de corriol camanegre a l’Empordà
Si s'afegeixen les dades del 2008 a les informacions generals recollides sobre la població de l'Alt Empordà, s'observa una estabilitat en el número de parelles reproductores, amb oscil·lacions en el seu nombre en funció dels anys. Aquestes poden ser degudes a diferents motius: oscil·lacions reals en la població, intensitat i periodicitat en el seguiment, condicions metereològiques adverses o idònies amb relació directa a l’utilització de les platges en l’època d’incubació, presència esporàdica de depredadors oportunistes, etc.
Tanmateix, els nuclis reproductors semblen haver-se reduït, i s'ha passat de set zones de cria a tan sols tres, amb l'afegit que una d’elles, la de la Rovina, està al límit de desaparèixer. Per tant, només hi ha dues pllatges amb suficients progenitors per fer viable la supervivència de l'espècia en el conunt de l’Empordà. Com ja s’ha assenyalat, la població de la Badia del Ter, per segon any consecutiu, continua sense mostrar cap indici de reproducció segura, la qual cosa pot provocar la seva extinció els propers anys.
La concentració actual, en tan sols dos nuclis reproductors, pot comportar problemes de gestió i conservació, ja que qualsevol incidència perjudica clarament a un percentatge important de la població, tal com ha passat a la platja de Sant Pere Pescador durant la temporada 2009, on el canvi d’hàbitat produit per les fortes llevantades del desembre de 2008 i la conseqüent neteja i adeqüació per part de l’ajuntament, ha fet que el nombre de parelles hagi disminuit en un 60% (dades inèdites).
L’èxit reproductor és un dels principals paràmetres per determinar la viabilitat de les poblacions. La destrucció de les postes és la principal causa de fracàs reproductor en els ocells (Ricklefs, 1969; Martin, 1993). L’èxit reproductor de les poblacions d'aus és molt variable, i oscil·la en funció de les condicions meterològiques, l'abundància d’aliment i la presència de depredadors a cada zona i segons l'any (Yanes i Suárez, 1995). Per aquest motiu, identificar els factors que afecten negativament la reproducció, és important per millorar la gestió adreçada a l'espècie, per tal com permet adoptar mesures per reduir l’impacte dels factors més perjudicials. En el cas del corriol camanegre, es tracta d’un paràmetre difícil de calcular, atès que els polls abandonen el niu el mateix dia en què neixen. Això dificulta l’estudi del desenvolupament del polls fins que arriben a independitzar-se dels seus progenitors. Per aquest motiu, en altres indrets utilitzen l’anellamnet científic com a tècnica de marcatge individual. El fet de no tenir marcats els exemplars de l’Empordà impedeix deduir-ne l’èxit reproductor, que és un factor bàsic a l'hora d'estimar la viabilitat reproductora per a l’espècie. També representa un impediment el fet de no poder-ne conèixer la taxa de supervivència durant el primer any de vida. El fet de no marcar amb anelles de colors els individus reproductors del Parc respon principalment als efectes que aquest mètode té per als corriols, com ara molèsties durant la incubació i amputacions (Amat, 1999).
L’èxit d’eclosió per a l'any 2008 va ser d’un 69%, que representa un valor alt. Tanmateix, la depredació de polls, especialment a la platja de Can Comes, pot suposar un problema en relació amb la marcada filopatria de l’espècie, que és determinant per a la supervivència i la regenaració de les poblacions reproductores a l’Empordà.
Mesures correctores
Tenint en compte que la població del Parc es considera un sol nucli, trobem diferències significatives en els factors negatius que es presenten a cada platja, i que són comuns també al Baix Ter.
La població de corriol de la Rovina es troba al límit de desaparèixer. Les molèsties ocasionades són múltiples, i algunes de difícil control, atesa la utilització massiva de l’espai per part de centenars de gossos de manera diària, i alguns dies ocasionals amb la presència de milers de persones. Els mateixos corriols, per tal d'evitar aquestes complicacions, es reprodueixen un mes abans d'allò que és habitual a les platges de Sant Pere Pescador i Can Comes, i obtenen un èxit reproductor realtiu en la primera posta. De tota manera, és un indret amb una alta densitat reproductora de garsa Pica pica, cosa que influeix negativament, amb 3 depredacions l’any 2008. La tendència en els últims deu anys en aquesta platja indica que poc a poc va desapareixent, alhora que els factors que hi influeixen negativament cada cop són més greus. Recomanacions 1, 3 i 5.
L'any 2007, a la platja de Sant Pere Pescador es va començar a tancar l’accés de vehicles a la part final de la desembocadura del Fluvià, i es van delimitar amb més de 200 estaques i amb cordó les principals zones de reproducció. Aquesta intervenció, amb tan sols un any de diferència, ha permès constatar canvis en número de femelles i, sobretot, en l'èxit d’eclosió. Tot i així, hi continua havent moltes molèsties per al corriol, principalment les que ocasionen els gossos que no van lligats i fins i tot de vehicles tot-terreny o quads que no respecten les normes.
Durant l'any 2009, les fortes llevantades van ocasionar danys naturals a la zona, de manera que l'hàbitat va variar lleugerament, cosa que, per si sola, no representa un factor negatiu. Tanmateix, les obres amb maquinària pesant que s’han dut a terme per a la neteja i la reutilització lúdica de l’espai s’han realitzat en plena época de cria del corriol i sobre l’hàbitat preferent de l'espècie, sense comptar en cap cas amb els valors naturals de l'espai protegit.
La depredació en aquesta platja és poc significativa. Mesures com ara controlar les dues o tres parelles de gavià argentat Larus michaellis de la zona o la col·locació d’ous de guatlla Coturnix coturnix amb imprinting negatiu, poden haver influït positivament en un grau de depredació menys elevat. Recomanacions 1, 3, 6 i 7.
A Can Comes, el problema principal i històric és el poc èxit d’eclosió del ous, degut principalment a la depredació per part de gavià, guineu Vulpes vulpes i altres. Més enllà de l'habitual tancament de la platja des de l’1 d’abril fins al 15 de juny, una mesura correctora ha consistit a ampliar aquest període de tancament fins al 15 de juliol, ja que en aquesta época es troben encara parelles nidificants i algunes encara ho han de fer com a segones postes o reposicions. Així mateix, també s'han fabricat sis gàbies protectores que es col·loquen directament sobre el niu quan aquest presenta la posta completa, i n'impedeixen la depredació. L’èxit en l'ús d’aquestes gàbies s'ha demostrat, per exemple, als Estats Units en el cas de Charadrius melodus, i a Europa amb el corriol gros Charadrius hiaticula. Recomanacions 2, 4, 6 i 7.
Al Baix Ter la situació és realment preocupant, ja que durant aquesta última temporada de cria no s’ha pogut confirmar cap èxit en la reproducció, en una població que ja és poc viable, atès el baix nombre d’individus presents. Mesures com les que s’han efectuat dins del projecte Life, amb el tancament de les dunes i passos senyalitzats, poden proporcionar unes condicions mínimes de tranquil·litat per a l'espècie, que garanteixin la continuïtat de la població. Recomanacions 1, 5 i 7.
Recomanacions generals
1. Tancament mitjançant perímetres senyalitzats a les àrees de nidificació del corriol. Això permet controlar la important presència de gossos, que persegueixen i molesten els ocells que es troben covant, amb la consegüent pèrdua energètica per als corriols, a més de les trepitjades de nius i la depredació de polls. També s'ha de considerar el control de vianants a les àrees de nidificació. El mètode és senzill i consisteix en el tancament perimetral amb estaques de fusta i línies de corda d'una àrea prou gran per a la cria de l’espècie, aproximadament d'uns 800 m2.
2. Tancament total de la platja entre l’1 d'abril i el 15 de juliol. Es tanquen els accessos a la platja durant aquest període per la nidificació d’espècies protegides, principalment el corriol camanegre.
3. Reduir la depredació de garsa Pica pica mitjançant l’imprinting negatiu. Aquest mètode consisteix a col·locar nius artificials amb d’ous de guatlla plens d’una substància irritant per a l’estómac del predador, que pateix un mal de panxa en ingerir els ous que troba a la platja. La utilitat d’aquest mètode per reduir la depredació de nius per part de garsa ha estat demostarda en les proves realitzades en els últims anys al Delta del Llobregat (Bach et al. 2002; Montalvo et al. 2005). L'aplicació d’aquest mètode elimina el risc d’enverinar accidentalment altres animals, atesa la baixa toxicitat del producte utilitzat. Alhora, no provoca el mateix rebuig social que poden despertar els mètodes d’eliminació directe dels predadors.
4. Col·locació de gàbies antideprededors de mamífers i gavians. Consisteix en la col·locació de gàbies sobre el niu, ja complet, del corriol. Les vuit entrades permeten, en cas d’estrès provocat per la proximitat d’un depredador, que l’ocell pugui optar per sortir pel qualsevol indret, i les mides són prou grans perquè s'hi senti còmode. L’efecte antidepredador davant de garses, gavians i mamífers de mida mitjana sembla funcionar. Així, s’augmenta el percentatge d’èxit d’eclosió. El problema de les gàbies rau en el fet que només es poden col·locar en platges tancades al públic, ja que, d'altra manera, la gent s’hi acosta per veure de què es tracta i l’efecte és més negatiu que positiu.
5. Aclariment parcial de la cobertura vegetal a la zona post-dunar. Aquesta mesura dràstica es realitza quan les principals zones de nidificació —la platja o la primera duna— ja no són aptes per a la cria del corriol, a causa de la massificació de la platja i la neteja de la sorra amb maquinària. Així, l’aclariment en forma de parcel·les de 800 m2 al sistema post-dunar, constituït per un sòl sorrenc i amb espècies vegetals que formen comunitats denses, dóna cabuda i alternatives als corriols. Aquest mètode s'utilitza amb èxit en algunes zones del Delta del Llobregat (Montalvo et al. 2005).
6. Control de densitats de gats. En zones pròximes a càmpings o masos, la presència de gats pot ser molt elevada. Al Delta del Llobregat aquest és un dels principals factors de depredació de nius (Montalvo et al. 2005). Als Aiguamolls de l'Empordà no està prou ben estudiat l’efecte que pot tenir sobre el corriol, però hi ha indicis de depredació a la platja de Sant Pere Pescador.
7. Col·locació de senyalització i manteniment del sistema d’informació al públic.
A les platges d’accés lliure, la col·locació de cartells informatius sobre la presència de d’espècies protegides nidificants i les restriccions d’accés que representen els tancats perimetrals, conciencia una part dels visitants per tal que respectin les normes, i així es minimitza l’impacte que ocasionat a la població de corriol i al sistema de dunes en general.
Per tal d’assegurar l'estabilitat d'un població amb 25-30 femelles reproductores i amb un percentatge elevat d’èxit d’eclosió, és importantíssim que s'introdueixin aquestes mesures de gestió, i que s'apliquin de manera permanent. Això faria viable la continuïtat d’una de les tres principals poblacions reproductores d’aquest limícol a Catalunya.
Agraïments
Especialment al grup de manteniment del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà per les tasques de col·laboració en l'aplicació de mesures correctores.
Bibliografia
• Amat, J.A. 1999. Foot losses of metal banded snowy plovers. Journal Field Ornithology, 70: 555-557.
• Anton, M. (ed). 2008. Anuari d’ornitologia de Catalunya. 2007. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia.
• Bauer, S. i Thielcke, G. 1982. Gefährdete Brutvogelarten in der Bundesrepublik Deutschland und im Land Berlin: Bestandsentwicklung, Gefährdungsursachen und Schutzmaßnahmen. Vogelwarte 31: 183-391.
• Copete, J.L. (ed). 1998. Anuari d’ornitologia de Catalunya. 1996. Barcelona: Grup Català d’Anellament.
• Cramp , S. i Simmons, K.E.L. 1983. The Birds of the Western Paleartic. Vol. III. University Press, London.
• Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. i Herrando, S. (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions. Barcelona.• Estrada, J. i Anton, M. (ed). 2007. Anuari d’ornitologia de Catalunya. 2006. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia.
• Figuerola, J., Martí-Aledo, J. i Cerdà, F. 1999. Situació del corriol camanegre als Aiguamolls de l’Empordà al 1998. Barcelona: Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya, unpublished report.
• Jönsson, P.E. 1991. The Kentish Plover Charadrius alexandrinus in Europe –Recent breeding population size estimates-. The WSG Kentish Plover Newsletter 1: 27-31.
• Jönsson, P.E. 1995. The Kentish Plover in Scania, South Sweden, 1993-1995 –a report from a conservation project-. Anser 34: 203-213.
• Martí-Aledo, J. Seguiment de les poblacions reproductores als Aiguamolls de l’Empordà 1991-2008. Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà, inèdit.
• Martí, R. i del Moral, J.C. 2003. Atlas de las Aves Reproductoras de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de Ornitología. Madrid.
• Martin, T.E. 1993. Nest predation among vegetation layers and habitat types: revising the dogmas. American Naturalist 141: 897-913.
• Martínez-Vilalta, A. 1985. Breeding waders of the Iberian Peninsula. Wader Study Group Bulletin 45: 35-36.
• Montalvo, Bach, Cerdà i Figuerola. 2004. Corriol camanegre Charadrius alexandrinus. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. i Herrando, S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. 218-219. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.
• Montalvo, T. Bach, Q., Cerdà, F., Burgas, D. i Figuerola, J. Seguimiento de la reproducción del chorlitejo patinegro Charadrius alexandrinus en el delta del Llobregat 2005. Informe inédito.
• Montalvo, T i Figuerola, J. 2006. The distribution and conservation of the Kentish Plover Charadrius alexandrinus in Catalonia. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia.
• Newton, I. 1989. Lifetime reproduction in birds. Academic Press.
• Ollé, A. i Martí-Aledo, J. 2008. Resum de la temporada nidificant 2008 del Corriol camanegre Charadrius alexandrinus als Aiguamolls de l’Empordà. Butlletí de l’Iaeden. Volum 131: 27-29.
• Ricklefs, R.E. 1969. An analysis of nesting mortality in birds. Smithsónian contr. zool. 9: 1-48.
• Sargatal, J. i del Hoyo, J. 1989. Els ocells del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Barcelona: Lynx edicions.
• Tucker, G., Heath, M.F., Tomialojc, L. i Grimmet, R.F.A. 1994. Birds in Europe: their conservation status. Bird Life International.
