19/11/11

Còlit del desert Oenanthe deserti.
Primera citació empordanesa

Àlex Ollé

El passat dia 16 de novembre, el company Enric Capalleras, va albirar un mascle de 1r hivern de Còlit del desert a la platja de la Rubina, PNAE, prop de la desembocadura del grau de Santa Margarida. Aquesta espècie no cal dir que és una veritable raresa a casa nostre, fins al punt de ser la primera citació per a l'Empordà i segona per a Catalunya (de forma documentada).  

Dins aquesta tardor, d'excepcional influx d'aquesta espècie a Europa occidental, s'han documentat nombroses citacions tant a Anglaterra, Dinamarca, França, Irlanda, Holanda, Suècia, Alemanya, Itàlia, etc...
El còlit del desert té una distribució que va del nord d'Àfrica des del Marroc al mitjà Orient, del nord al sud del Causes i a través d'Àsia central fins a Mongòlia i nord de la Xina. Algunes poblacions africanes són residents, però a l'hivern es mouen fins a les regions del Sàhara i del Sahel, a l'est de Mauritània i fins a Etiòpia i Somàlia. Les races asiàtiques hivernen des de la península aràbic fins a l'oest de l'Índia.
La lògica, indicaria que les aparicions d'aquest taxó a casa nostra vindria originada de les poblacions més pròximes del Marroc, on resideix O.deserti homochroa. L'hivernada d'aquesta subespècie la situaríem entre el sud del Sàhara i el nord del Sahel. Tanmateix, les poblacions de més a l'est (ssp. deserti), les asiàtiques, són les que s'han suggerit com a més probables en les aparicions a l'Europa occidental (Vinicombe i Cottridge, 1996). Aquests influx del còlit del desert, ocasionats a finals d'octubre i novembre, no venen soles, ja que acostumen estar també associades a l'aparició d'altres espècies pròpies d'Àsia i Sibèria central. Així i en concordança amb el descrit, està resultant un bon any d'aparició en aquestes dates de l'espècie al nord-oest d'Europa de Oenanthe pleschanka, Phylloscopus humei, Phylloscopus fuscatus, etc... De totes maneres, en exàmens d'ocells de museus, s'han trobat representants tant de deserti com de homochroa.
Per altra banda i almenys a Anglaterra (país de l'Europa occidental que concentra més citacions homologades), el 60% dels exemplars eren mascles i un 30% femelles, la resta sense especificar. La majoria d'aquestes citacions corresponen a ocells de 1r hivern, encara que les femelles són molt difícils de datar al camp i potser que aquesta xifra estigui d’esbiaixada.


Oenanthe deserti. Mascle de 1r hiv. La Rubina, PNAE. Foto: Àlex Ollé

9/10/11

Rareses empordaneses

Frontera

Actualitzat el llistat de rareses de l'Empordà a data del 9.X.2011. Podeu veure l'enllaç a l'apartat de rareses i posteriorment entrant a Registre històric de rareses a l'Empordà. També es mostra l'informe de rareses del 2010 entrant al mateix apartat de rareses. http://www.frontera.cat/rareses.html

 Per qualsevol error que pogueu detectar, envieu un e-mail a frontera.cat@gmail.com

10/8/11

Part II: presència d’òliba Tyto alba de forma fosca (guttata) a les comarques de Girona. Hibridació d'ambdós formes o subespècies.

Jorge García*, Berto Minobis*, Maria Pifarré* i Àlex Ollé
* Centre de recuperació de fauna salvatge dels Aiguamolls de l'Empordà

Seguint amb l'episodi descrit en aquest mateix apartat de notes (mirar 18/02/10: Presència d’òliba Tyto alba de forma fosca "guttata" a les comarques de Girona), es torna a descriure un cas similar d'uns individus amb caràcters de forma fosca.

El passat mes de juliol varen ingressar al centre de recuperació de fauna salvatge dels Aiguamolls de l'Empordà, sis exemplars d'òliba de la localitat de Verges, Baix Empordà. En aquest cas tots ells eren germans procedents d'una mateixa niuada localitzada en la xemeneia d'una casa, la cual va caure inesperadament. Un cop arribats al centre, s'observà que hi havia diferències significatives de coloració en els sis germans, que anaven de tons blancs fins a rogencs, amb exemplars intermedis. Com ja s'exposava en l'anterior nota, es un fet relativament comú, que s'efectuïn aparellaments d'individus de les dos formes o com alguns autors els nombren, individus de les dos subespècies alba x guttata. No és el cas de la província de Girona, on per primer cop s'esmenta el cas. A continuació s'il·lustra l'exemplar més fosc dels sis germans, sent aquest una femella juvenil.



T. alba "forma fosca". Centre de recuperació de fauna dels Aiguamolls de l'Empordà. Fotos: Àlex Ollé

En aquest mateix mes d'agost, s'ha efectuat el control d'una niuada prop del poble de Riumors, amb un mínim de tres juvenils. La coincidència o potser resultat d'un fet més comú del que es creia prèviament, un d'ells té la coloració típica de la forma fosca. Anecdòtic donat el fet que durant anys no havia ingressat cap exemplar d'aquesta forma al centre de recuperació de fauna dels Aiguamolls de l'Empordà, i tampoc que sapiguem, s'havien donat observacions ni que siguin atropellaments.


Tyto alba "forma fosca". La Gallinera. Foto: Àlex Ollé

Tyto alba "forma fosca" i "forma clara". La Gallinera. Foto: Àlex Ollé

Tyto alba "forma clara". La Gallinera. Foto: Àlex Ollé

1/7/11

Identificació de la trenca Lanius minor. Comparativa amb el botxí Lanius meridionalis

Jaume Campderròs

Plomatge Adult:

Lanius minor en plomatge adult es distingeix amb facilitat de Lanius meridionalis per una ampla àrea de color negre en el front (lleugerament menys extensa i menys intensa en les femelles que en els mascles). Lanius minor presenta el pit amb una tonalitat salmó fluix més evident en els mascles que en les femelles. Aquestes diferències entre sexes són més evidents després de la muda de tardor.
Els adults de L. meridionalis no tenen el front negre, tenen una celles blanques que s’ajunten al front. Tenen, també, les parts inferiors rosades amb els laterals del pit i flancs tenyits de gris.

Juvenil i primer hivern:

Lanius minor juvenil no presenta el front negre de l’adult, i es pot confondre amb facilitat amb exemplars juvenils de Lanius meridionalis (que són lleugerament més marrons i barrats que els adults de la mateixa espècie).
Els exemplars juvenils de L. minor tenen les parts superiors (capell i esquena) escamoses, mentre que en L. meridionalis són les parts inferiors les que presenten aquest disseny.
Els exemplars de L. minor de primer hivern s’assemblen molt a L. meridionalis, i s’han d’identificar amb molta cura tenint en compte les següents característiques que són aplicables a totes les edats:

Característiques generals del plomatge:

S’ha d’observar en Lanius minor la manca de la cella blanca, manca de marges blancs a les escapulars i la taca blanca gran a les primàries.
Ambdues espècies tenen blanc a la part exterior de la cua. En L. meridionalis aquesta àrea blanca s’escampa cap a la punta de la cua produint àrees blanques força extenses a les àrees distals exteriors mentre que en L. minor l’àrea blanca s’eixampla a la base de la cua produint dues taques blanques basals (com en el mascles de Lanius collurio).

Estructura:

Quan provem d’identificar espècies molt semblants, i en Lanius minor/L. meridionalis en concret, i no podem comparar els exemplars de forma directa, afirmacions sobre la tonalitat de la coloració del plomatge poden ser bastant subjectives.
En aquests casos és millor concentrar-se en l’estructura i en particular, en la longitud de les primàries exposades: en L. meridionalis, les primàries són curtes, essent de 2/3 a 3/4 la longitud de les terciàries (projecció primària curta). En canvi L. minor té les primàries més llargues, entre 1 1/4 i 1 1/2 vegades la longitud de les terciàries (els L. minor amb plomatge nou també mostren marges pàl·lids bastant distintius a les primàries).
Altres diferències inclouen la mida més petita de L. minor, bec més gruixut i la cua proporcionalment més curta (aquest fet explica el perquè té tendència a mantenir una postura més vertical que L. meridionalis que té la cua més llarga).

Trets claus:

Projecció primària. Mida de la cua. Àrees blanques a la cua, primàries i escapulars. Front negre (adults L. minor) i cella blanca (manca en L. minor).

Citacions a l’Empordà:

Lanius minor no nidifica des del 2002 a l’Empordà. Des del 2005 al 2010 hi ha només 3 cites registrades per a l’espècie, el 11 de maig del 2008, el 18 de juny i el 8 de juliol de 2010.

Bibliografia:

  • Beaman, M i Madge, S (1997) Aves de Europa, Norte de África y Próximo Oriente. Ed. Omega.
  • Cramp, S and Perrins, C M (eds) (1993) The birds of the Western Palearctic Vol VII.
  • Harris, A; Tucker, L and Vinicombe, K (1989) The Macmillan field guide to bird identification. Ed. The Macmillan Press Ltd.

29/5/11


Nidificació de l'ànec blanc Tadorna tadorna a l'Empordà

Frontera

El company i col·laborador Joan Ventura, durant el transcurs d'aquest mes de maig, localitzà un exemplar d'ànec blanc Tadorna tadorna a l'estany de Can Túries, Aiguamolls de l'Empordà. La sorpresa va ser veure que l'acompanyaven un seguit de 10 polls. Així, es confirma la nidificació en aquest espai per primera vegada i s'espera que creï precedent per als anys vinents.


Estany de Can Túries, PNAE. Foto: Àlex Ollé
Adult i polls d'ànec blanc a Can Túries. Foto: Joan Ventura

9/5/11

Antimarató Empordanesa 2011

El passat dia 30 d'abril es va celebrar l'Antimarató Empordanesa, un esdeveniment que aplega, per cinquè any consecutiu, la majoria d'ornitòlegs de la comarca, i molts altres vinguts de fora.
 

A diferència d'altres maratons ornitològiques, aquesta no té cap component competitiu, sinó cooperatiu, de manera que tothom uneix esforços per a l'objectiu comú: localitzar el major nombre possible d'espècies en un sol dia, dins els límits comarcals. En aquesta ocasió es va assolir la xifra de 202 espècies, un molt bon resultat, que demostra la gran diversitat i riquesa natural que té l'Empordà.

Podeu veure un arxiu Excel amb els resultats d'aquest any i dels anys anteriors:


La jornada també va acollir l'entrega de Premis Frontera 2011. El jurat va atorgar el Primer Premi Foto Frontera 2011 a l'Albert Burgas, per una magnífica fotografia d'una gavineta de tres dits:


El Segon Premi Foto Frontera 2011 va correspondre a aquesta fotografia de Ramon Fortià, d'un cabussó emplomallat amb el poll:


Per altra banda, el Primer Premi Cita Frontera 2011 va correspondre a Rafael Larrodé i Sílvia Guix, per l'extraordinaria troballa d'un mascarell cama-roig a l'Estartit:


El Segon Premi Cita Frontera 2011 va anar a parar a l'Àlex Ollé per la localització d'un repicatalons de Lapònia: 


La seixantena de participants també van poder assistir a la presentació de la cançó i el vídeo Terra d'ocells, i van participar en el sorteig de nombrosos premis, facilitats pels nostres patrocinadors, als quals aprofitem per donar les gràcies.



Ara serà fins l'any que ve. Us hi esperem! 



18/4/11

Baldriga capnegra a Cap de Creus

Frontera

Dissabte 16 d'abril, durant una sortida d'observació d'aus marines i cetacis a l'entorn del Cap de Creus, es va poder observar una baldriga capnegra Puffinus gravis, 8 milles mar endins. Es tracta de la tercera citació d'aquesta espècie a l'Empordà i la primera documentada fotogràficament. L'ocell va fer diverses passades al voltant de la barca i va rebre els atacs d'un gavià argentat Larus michaellis i d'un paràsit gros Stercorarius skua, que queden recollits en aquesta seqüència de vídeo.


Vídeo: Daniel Roca  

Foto: Àlex Ollé  

 Foto: Àlex Ollé 

Foto: Àlex Ollé 

Foto: Àlex Ollé 

Foto: Marc Bertran
Foto: Marc Bertran
Foto: Àlex Ollé 
 
Foto: Iker Cárdaba

Observadors: Toni Alonso, Marc Bertran, Manuel Caamaño, Iker Cárdaba, Gerard Dalmau, Marc Gabarra, Gabriel de Jesús, María José Larios, Anna Mallol, Yolanda Marquès, Elvira Morilla, Àlex Ollé, Joan Peralta, Daniel Roca, Albert Roca, Marina Rodríguez, Marta Sancho, Pere Serrano, Oriol Serrano, Bàrbara Schmitt, Elisabet Tetas