Notes

2011-11-19T21:32:00.007+01:00

Còlit del desert Oenanthe deserti.

Primera citació empordanesa

Àlex Ollé

El passat dia 16 de novembre, el company Enric Capalleras, va albirar un mascle de 1r hivern de Còlit del desert a la platja de la Rubina, PNAE, prop de la desembocadura del grau de Santa Margarida. Aquesta espècie no cal dir que és una veritable raresa a casa nostre, fins al punt de ser la primera citació per a l'Empordà i segona per a Catalunya (de forma documentada).

Dins aquesta tardor, d'excepcional influx d'aquesta espècie a Europa occidental, s'han documentat nombroses citacions tant a Anglaterra, Dinamarca, França, Irlanda, Holanda, Suècia, Alemanya, Itàlia, etc...

El còlit del desert té una distribució que va del nord d'Àfrica des del Marroc al mitjà Orient, del nord al sud del Causes i a través d'Àsia central fins a Mongòlia i nord de la Xina. Algunes poblacions africanes són residents, però a l'hivern es mouen fins a les regions del Sàhara i del Sahel, a l'est de Mauritània i fins a Etiòpia i Somàlia. Les races asiàtiques hivernen des de la península aràbic fins a l'oest de l'Índia.

La lògica, indicaria que les aparicions d'aquest taxó a casa nostra vindria originada de les poblacions més pròximes del Marroc, on resideix O.deserti homochroa. L'hivernada d'aquesta subespècie la situaríem entre el sud del Sàhara i el nord del Sahel. Tanmateix, les poblacions de més a l'est (ssp. deserti), les asiàtiques, són les que s'han suggerit com a més probables en les aparicions a l'Europa occidental (Vinicombe i Cottridge, 1996). Aquests influx del còlit del desert, ocasionats a finals d'octubre i novembre, no venen soles, ja que acostumen estar també associades a l'aparició d'altres espècies pròpies d'Àsia i Sibèria central. Així i en concordança amb el descrit, està resultant un bon any d'aparició en aquestes dates de l'espècie al nord-oest d'Europa de Oenanthe pleschanka, Phylloscopus humei, Phylloscopus fuscatus, etc... De totes maneres, en exàmens d'ocells de museus, s'han trobat representants tant de deserti com de homochroa.

Per altra banda i almenys a Anglaterra (país de l'Europa occidental que concentra més citacions homologades), el 60% dels exemplars eren mascles i un 30% femelles, la resta sense especificar. La majoria d'aquestes citacions corresponen a ocells de 1r hivern, encara que les femelles són molt difícils de datar al camp i potser que aquesta xifra estigui d’esbiaixada.

Oenanthe deserti. Mascle de 1r hiv. La Rubina, PNAE. Foto: Àlex Ollé

2011-10-09T22:07:00.003+02:00

Rareses empordaneses

Frontera

Actualitzat el llistat de rareses de l'Empordà a data del 9.X.2011. Podeu veure l'enllaç a l'apartat de rareses i posteriorment entrant a Registre històric de rareses a l'Empordà. També es mostra l'informe de rareses del 2010 entrant al mateix apartat de rareses. http://www.frontera.cat/rareses.html

Per qualsevol error que pogueu detectar, envieu un e-mail a frontera.cat@gmail.com

2011-08-10T18:16:00.013+02:00

Part II: presència d’òliba Tyto alba de forma fosca (guttata) a les comarques de Girona. Hibridació d'ambdós formes o subespècies.

Jorge García*, Berto Minobis*, Maria Pifarré* i Àlex Ollé

* Centre de recuperació de fauna salvatge dels Aiguamolls de l'Empordà

Seguint amb l'episodi descrit en aquest mateix apartat de notes (mirar 18/02/10: Presència d’òliba Tyto alba de forma fosca "guttata" a les comarques de Girona), es torna a descriure un cas similar d'uns individus amb caràcters de forma fosca.

El passat mes de juliol varen ingressar al centre de recuperació de fauna salvatge dels Aiguamolls de l'Empordà, sis exemplars d'òliba de la localitat de Verges, Baix Empordà. En aquest cas tots ells eren germans procedents d'una mateixa niuada localitzada en la xemeneia d'una casa, la cual va caure inesperadament. Un cop arribats al centre, s'observà que hi havia diferències significatives de coloració en els sis germans, que anaven de tons blancs fins a rogencs, amb exemplars intermedis. Com ja s'exposava en l'anterior nota, es un fet relativament comú, que s'efectuïn aparellaments d'individus de les dos formes o com alguns autors els nombren, individus de les dos subespècies alba x guttata. No és el cas de la província de Girona, on per primer cop s'esmenta el cas. A continuació s'il·lustra l'exemplar més fosc dels sis germans, sent aquest una femella juvenil.

T. alba "forma fosca". Centre de recuperació de fauna dels Aiguamolls de l'Empordà. Fotos: Àlex Ollé

En aquest mateix mes d'agost, s'ha efectuat el control d'una niuada prop del poble de Riumors, amb un mínim de tres juvenils. La coincidència o potser resultat d'un fet més comú del que es creia prèviament, un d'ells té la coloració típica de la forma fosca. Anecdòtic donat el fet que durant anys no havia ingressat cap exemplar d'aquesta forma al centre de recuperació de fauna dels Aiguamolls de l'Empordà, i tampoc que sapiguem, s'havien donat observacions ni que siguin atropellaments.

Tyto alba "forma fosca". La Gallinera. Foto: Àlex Ollé

Tyto alba "forma fosca" i "forma clara". La Gallinera. Foto: Àlex Ollé

Tyto alba "forma clara". La Gallinera. Foto: Àlex Ollé

2011-07-01T06:23:00.007+02:00

Identificació de la trenca Lanius minor. Comparativa amb el botxí Lanius meridionalis

Jaume Campderròs

Plomatge Adult:

Lanius minor en plomatge adult es distingeix amb facilitat de Lanius meridionalis per una ampla àrea de color negre en el front (lleugerament menys extensa i menys intensa en les femelles que en els mascles). Lanius minor presenta el pit amb una tonalitat salmó fluix més evident en els mascles que en les femelles. Aquestes diferències entre sexes són més evidents després de la muda de tardor.

Els adults de L. meridionalis no tenen el front negre, tenen una celles blanques que s’ajunten al front. Tenen, també, les parts inferiors rosades amb els laterals del pit i flancs tenyits de gris.

Juvenil i primer hivern:

Lanius minor juvenil no presenta el front negre de l’adult, i es pot confondre amb facilitat amb exemplars juvenils de Lanius meridionalis (que són lleugerament més marrons i barrats que els adults de la mateixa espècie).

Els exemplars juvenils de L. minor tenen les parts superiors (capell i esquena) escamoses, mentre que en L. meridionalis són les parts inferiors les que presenten aquest disseny.

Els exemplars de L. minor de primer hivern s’assemblen molt a L. meridionalis, i s’han d’identificar amb molta cura tenint en compte les següents característiques que són aplicables a totes les edats:

Característiques generals del plomatge:

S’ha d’observar en Lanius minor la manca de la cella blanca, manca de marges blancs a les escapulars i la taca blanca gran a les primàries.

Ambdues espècies tenen blanc a la part exterior de la cua. En L. meridionalis aquesta àrea blanca s’escampa cap a la punta de la cua produint àrees blanques força extenses a les àrees distals exteriors mentre que en L. minor l’àrea blanca s’eixampla a la base de la cua produint dues taques blanques basals (com en el mascles de Lanius collurio).

Estructura:

Quan provem d’identificar espècies molt semblants, i en Lanius minor/L. meridionalis en concret, i no podem comparar els exemplars de forma directa, afirmacions sobre la tonalitat de la coloració del plomatge poden ser bastant subjectives.

En aquests casos és millor concentrar-se en l’estructura i en particular, en la longitud de les primàries exposades: en L. meridionalis, les primàries són curtes, essent de 2/3 a 3/4 la longitud de les terciàries (projecció primària curta). En canvi L. minor té les primàries més llargues, entre 1 1/4 i 1 1/2 vegades la longitud de les terciàries (els L. minor amb plomatge nou també mostren marges pàl·lids bastant distintius a les primàries).

Altres diferències inclouen la mida més petita de L. minor, bec més gruixut i la cua proporcionalment més curta (aquest fet explica el perquè té tendència a mantenir una postura més vertical que L. meridionalis que té la cua més llarga).

Trets claus:

Projecció primària. Mida de la cua. Àrees blanques a la cua, primàries i escapulars. Front negre (adults L. minor) i cella blanca (manca en L. minor).

Citacions a l’Empordà:

Lanius minor no nidifica des del 2002 a l’Empordà. Des del 2005 al 2010 hi ha només 3 cites registrades per a l’espècie, el 11 de maig del 2008, el 18 de juny i el 8 de juliol de 2010.

Bibliografia:

Beaman, M i Madge, S (1997) Aves de Europa, Norte de África y Próximo Oriente. Ed. Omega.
Cramp, S and Perrins, C M (eds) (1993) The birds of the Western Palearctic Vol VII.
Harris, A; Tucker, L and Vinicombe, K (1989) The Macmillan field guide to bird identification. Ed. The Macmillan Press Ltd.

2011-05-29T18:15:00.006+02:00

Nidificació de l'ànec blanc Tadorna tadorna a l'Empordà

Frontera

El company i col·laborador Joan Ventura, durant el transcurs d'aquest mes de maig, localitzà un exemplar d'ànec blanc Tadorna tadorna a l'estany de Can Túries, Aiguamolls de l'Empordà. La sorpresa va ser veure que l'acompanyaven un seguit de 10 polls. Així, es confirma la nidificació en aquest espai per primera vegada i s'espera que creï precedent per als anys vinents.

Estany de Can Túries, PNAE. Foto: Àlex Ollé

Adult i polls d'ànec blanc a Can Túries. Foto: Joan Ventura

2011-05-09T15:17:00.001+02:00

Antimarató Empordanesa 2011

El passat dia 30 d'abril es va celebrar l'Antimarató Empordanesa, un esdeveniment que aplega, per cinquè any consecutiu, la majoria d'ornitòlegs de la comarca, i molts altres vinguts de fora.

A diferència d'altres maratons ornitològiques, aquesta no té cap component competitiu, sinó cooperatiu, de manera que tothom uneix esforços per a l'objectiu comú: localitzar el major nombre possible d'espècies en un sol dia, dins els límits comarcals. En aquesta ocasió es va assolir la xifra de 202 espècies, un molt bon resultat, que demostra la gran diversitat i riquesa natural que té l'Empordà.

Podeu veure un arxiu Excel amb els resultats d'aquest any i dels anys anteriors:

La jornada també va acollir l'entrega de Premis Frontera 2011. El jurat va atorgar el Primer Premi Foto Frontera 2011 a l'Albert Burgas, per una magnífica fotografia d'una gavineta de tres dits:

El Segon Premi Foto Frontera 2011 va correspondre a aquesta fotografia de Ramon Fortià, d'un cabussó emplomallat amb el poll:

Per altra banda, el Primer Premi Cita Frontera 2011 va correspondre a Rafael Larrodé i Sílvia Guix, per l'extraordinaria troballa d'un mascarell cama-roig a l'Estartit:

El Segon Premi Cita Frontera 2011 va anar a parar a l'Àlex Ollé per la localització d'un repicatalons de Lapònia:

La seixantena de participants també van poder assistir a la presentació de la cançó i el vídeo Terra d'ocells, i van participar en el sorteig de nombrosos premis, facilitats pels nostres patrocinadors, als quals aprofitem per donar les gràcies.

Ara serà fins l'any que ve. Us hi esperem!

2011-04-18T02:12:00.001+02:00

Baldriga capnegra a Cap de Creus

Frontera

Dissabte 16 d'abril, durant una sortida d'observació d'aus marines i cetacis a l'entorn del Cap de Creus, es va poder observar una baldriga capnegra Puffinus gravis, 8 milles mar endins. Es tracta de la tercera citació d'aquesta espècie a l'Empordà i la primera documentada fotogràficament. L'ocell va fer diverses passades al voltant de la barca i va rebre els atacs d'un gavià argentat Larus michaellis i d'un paràsit gros Stercorarius skua, que queden recollits en aquesta seqüència de vídeo.

Vídeo: Daniel Roca

Foto: Àlex Ollé

Foto: Marc Bertran

Foto: Àlex Ollé

Foto: Iker Cárdaba

Observadors: Toni Alonso, Marc Bertran, Manuel Caamaño, Iker Cárdaba, Gerard Dalmau, Marc Gabarra, Gabriel de Jesús, María José Larios, Anna Mallol, Yolanda Marquès, Elvira Morilla, Àlex Ollé, Joan Peralta, Daniel Roca, Albert Roca, Marina Rodríguez, Marta Sancho, Pere Serrano, Oriol Serrano, Bàrbara Schmitt, Elisabet Tetas

2011-04-01T19:33:00.003+02:00

Migració prenupcial 2011. Primeres arribades

En aquest apartat es relacionen les primeres citacions prenupcials d'espècies migradores al conjunt de l'Empordà. La selecció pot ometre registres coneguts que, tanmateix, no hagin estat prou ben documentats. Igualment, no s'hi inclouen les observacions que es produeixin massa tard segons el patró fenològic conegut per a cada espècie.

16/05/11 · 09/05/10 · Falco eleonorae · Falcó de la reina · Eleonora's Falcon

30/04/11 · 17/04/10 · Caprimulgus europaeus · Enganyapastors · Eurasian Nightjar

29/04/11 · 21/04/10 · Coracias garrulus · Gaig blau · European Roller

25/04/11 · 20/04/10 · Hippolais icterina · Bosqueta icterina · Icterine Warbler

24/04/11 · 08/04/10 · Calonectris diomedea · Baldriga cendrosa · Cory's Shearwater

22/04/11 · 29/04/10 · Chlidonias leucopterus · Fumarell alablanc · White-winged Tern

22/04/11 · 20/04/10 · Hippolais polyglotta · Bosqueta vulgar · Melodious Warbler

21/04/11 · 10/04/10 · Chlidonias niger · Fumarell negre · Black Tern

19/04/11 · 29/03/10 · Locustella luscinoides · Boscaler comú · Savi's Warbler

18/04/11 · 17/04/10 · Falco vespertinus · Falcó cama-roig · Red-footed Falcon

16/04/11 · 29/03/10 · Calandrella brachydactyla · Terrerola vulgar · G. Short-toed Lark

16/04/11 · 22/04/10 · Monticola saxatilis · Merla roquera · Rufous-tailed Rock Thrush

15/04/11 · 06/04/10 · Calidris temminckii · Territ de Temminck · Temminck's Stint

11/04/11 · 20/04/10 · Streptopelia turtur · Tórtora · Eurasian Turtle Dove

11/04/11 · 22/04/10 · Emberiza hortulana · Hortolà · Ortolan Bunting

10/04/11 · 20/04/10 · Calidris ferruginea · Territ becllarg · Curlew Sandpiper

09/04/11 · 04/04/10 · Gelochelidon nilotica · Curroc · Gull-billed Tern

06/04/11 · 17/04/10 · Sylvia borin · Tallarol gros · Garden Warbler

05/04/11 · 02/04/10 · Glareola pratincola · Perdiu de mar · Collared Pratincole

04/04/11 · 28/03/10 · Phylloscopus bonelli · Mosquiter pàl·lid · Western Bonelli's Warbler

04/04/11 · 23/03/10 · Tringa stagnatilis · Siseta · Marsh Sandpiper

03/04/11 · 04/04/10 · Ardeola ralloides · Martinet ros · Squacco Heron

03/04/11 · 06/04/10 · Phylloscopus sibilatrix · Mosquiter xiulaire · Wood Warbler

03/04/11 · 07/04/10 · Acrocephalus arundinaceus · Balquer · Great Reed Warbler

03/04/11 · 14/03/10 · Anthus campestris · Trobat · Tawny Pipit

03/04/11 · 10/04/10 · Stercorarius pomarinus · Paràsit cuaample · Pomarine Skua

02/04/11 · 14/03/10 · Pernis apivorus · Aligot vesper · European Honey-buzzard

02/04/11 · 08/04/10 · Numenius phaeopus · Pòlit cantaire · Whimbrel

02/04/11 · 08/04/10 · Falco subbuteo · Falcó mostatxut · Eurasian Hobby

01/04/11 · 03/04/10 · Chlidonias hybrida · Fumarell carablanc · Whiskered Tern

01/04/11 · 24/03/10 · Oenanthe hispanica · Còlit ros · Black-eared Wheater

01/04/11 · 29/03/10 · Sylvia hortensis · Tallarol emmascarat · Orphean Warbler

01/04/11 · 30/03/10 · Hydrobates pelagicus · Ocell de tempesta · European Storm Petrel

30/03/11 · 17/04/10 · Oriolus oriolus · Oriol · Eurasion Golden Oriole

29/03/11 · 01/04/10 · Cuculus canorus · Cucut · Common Cuckoo

27/03/11 · 24/03/10 · Anthus trivialis · Piula dels arbres · Tree Pipit

27/03/11 · 31/03/10 · Locustella naevia · Boscarler pintat gros · C. Grasshopper Warbler

24/03/11 · 25/03/10 · Merops apister · Abellerol · European Bee-eater

20/03/11 · No data · Jynx torquilla · Colltort* · Eurasian Wryneck

20/03/11 · 16/03/10 · Sylvia cantillans · Tallarol de garriga · Subalpine Warbler

19/03/11 · 03/04/10 · Ficedula hypoleuca · Mastegatatxes · Eurasian Pied Flycatcher

19/03/11 · 15/03/10 · Oenanthe oenanthe · Còlit gris · Northern Wheatear

19/03/11 · 25/02/10 · Ciconia nigra · Cigonya negra* · Black Stork

16/03/11 · 29/03/10 · Saxicola rubetra · Bitxac rogenc · Whinchat

15/03/11 · 10/03/10 · Pandion haliaetus · Àguila pescadora* · Osprey

15/03/11 · 04/03/10 · Cecropis daurica · Oreneta cua-rogenca · Red-rumped Swallow

15/03/11 · 13/03/10 · Apus pallidus · Falciot pàl·lid · Pallid Swift

14/03/11 · 22/02/10 · Apus apus · Falciot negre · Common Swift

13/03/11 · 05/03/10 · Phylloscopus trochilus · Mosquiter de passa · Willow Warbler

12/03/11 · 07/03/10 · Porzana parva · Rascletó · Little Crake

13/03/11 · 31/03/10 · Acrocephalus scirpaceus · Boscarla de canyar · Reed Warbler

13/03/11 · No data · Asio otus · Mussol emigrant · Short-eared Owl

13/03/11 · 04/04/10 · Anthus cervinus · Piula gola-roja · Red-throated Pipit

12/03/11 · 02/03/10 · Motacilla flava · Cuereta groga · Yellow Wagtail

11/03/11 · 21/04/10 · Muscicapa striata · Papamosques gris · Spotted Flycatcher

10/03/11 · 06/03/10 · Phoenicurus phoenicurus · Cotxa cua-roja · Common Redstart

09/03/11 · 19/03/10 · Sylvia communis · Tallareta vulgar · Common Whitethroat

08/03/11 · 01/05/10 · Ixobrychus minutus · Martinet menut · Little Bittern

08/03/11 · 04/03/10 · Falco naumanni · Xoriguer petit · Lesser Kestrel

06/03/11 · 16/03/10 · Otus scops · Xot* · Eurasian Scops Owl

08/03/11 · 25/02/10 · Apus melba · Ballester · Alpine Swift

07/03/11 · No data · Haematopus ostralegus· Garsa de mar · Eurasian Oystercatcher

07/03/11 · 28/02/10 · Himantopus himantopus · Cames llargues · Black-winged Stilt

06/03/11 · 27/03/10 · Luscinia megarhynchos · Rossinyol · Common Nightingale

05/03/11 · 15/03/10 · Sylvia conspicillata · Tallarol trencamates · Spectacled Warbler

05/03/11 · 07/04/10 · Coturnix coturnix · Guatlla · Common Quail

05/03/11 · 27/03/10 · Hydrocoloeus minutus · Gavina menuda · Little Gull

05/03/11 · 02/04/10 · Porzana porzana · Polla pintada · Spotted Crake

05/03/11 · 31/01/10 · Circaetus gallicus · Àguila marcenca* · Short-toed Snake Eagle

05/03/11 · 11/03/10 · Acrocephalus schoenobaenus · Boscarla dels joncs · Sedge Warbler

05/03/11 · 27/03/10 · Lanius senator · Capsigrany · Woodchat Shrike

03/03/11 · 24/03/10 · Ardea purpurea · Agró roig * · Purple Heron

02/03/11 · 13/03/10 · Gyps fulvus · Voltor comú · Griffon Vulture

Hivernant · 01/03/10 · Plegadis falcinellus · Capó reial* · Glossy ibis

Hivernant · 01/03/10 · Grus grus · Grua* · Common Crane

01/03/11 · 25/02/10 · Riparia riparia · Oreneta de ribera · Sand Martin

01/03/11 · 27/02/10 · Anas querquedula · Xarrasclet* · Garganey

Hivernant · 18/02/10 · Charadrius dubius · Corriol petit* · Little Ringed Plover

01/03/11 · 17/02/10 · Hirundo rustica · Oreneta vulgar* · Barn Swallow

28/02/11 · 23/02/10 · Clamator glandarius · Cucut reial · Great Spotted Cuckoo

27/02/11 · 19/02/10 · Milvus migrans · Milà negre* · Black Kite

18/02/11 · 19/02/10 · Delichon urbicum · Oreneta cuablanca · Common House Martin

14/02/11 · 21/02/10 · Larus audouinii · Gavina corsa · Audouin's Gull

Hivernant · 20/02/10 · Philomachus pugnax · Batallaire* · Ruff

Hivernant · 05/02/10 · Tringa totanus · Gamba roja vulgar* · Common Redshank

13/02/11 · 03/02/10 · Ciconia ciconia · Cigonya blanca* · White Stork

12/02/11 · 31/01/10 · Limosa limosa · Tètol cuanegre · Black-tailed Godwit

31/01/11 · No data · Platalea leucorodia· Becplaner · Eurasian Spoonbill

* Alguns exemplars d'espècies essencialment migradores romanen a l'Empordà durant l'hivern. En determinats moments del calendari no és possible distingir aquests casos d'aquells que constitueixen primeres arribades.

2010-12-09T18:21:00.001+01:00

La presència d'un Mascarell cama-roig al Port de l’Estartit
atrau ornitòlegs de tot Catalunya.

Projecte Ninam i Frontera

Més d’un centenar d’ornitòlegs catalans i de la veïna França, van desfilar durant tot el dilluns pel port Esportiu de l’Estartit, Baix Empordà, atrets per la inusual presència d’un Mascarell cama-roig (Sula sula) una au tropical gens pròpia de les nostres contrades.

El passat 4 de desembre, Sílvia Guix, treballadora del Parc Natural del Baix Ter, Illes Medes - Montgrí albira un mascarell gens habitual. Essent conscient de la peculiaritat de la cita li fa fotografies i les fa arribar a l’equip tècnic del parc (Àlex Lorente) i a ornitòlegs de la comarca (Carles Barriocanal, Joaquim Camps, Albert Burgas, Àlex Ollé i Jordi Martí-Aledo, col·laboradors i integrants de l’equip www.frontera.cat). La cita es publica a la web i la noticia s’estén arreu del territori, empordanès, català i de l’estranger.

Foto: Sílvia Guix (05/12/10)

Es tracta d’un Mascarell cama-roig (Sula sula), una au tropical pròpia de les costes i illes tropicals del Pacífic, l’Índic, el Carib i l’oest Atlàntic. Aquesta observació suposa la 1ª citació per Catalunya i la 2ª per Europa. La 1ª fou l’Agost de 2010 a Estepona, Màlaga, per John Hopkins i Jane Hopkins, i segurament es tracti del mateix exemplar.

Foto: Àlex Ollé (06/12/10)

Antecedents

La 1ª constància que es té de la presència d’aquesta au en territori empordanès es remunta al divendres 3 de desembre, quan Rafel Larrodé, tripulant del Medan, una de les barques d’arrossegament de la flota de Roses, va fotografiar un “ocell inusual” que s’havia posat al passamà del pont, mentre calaven a 23 milles nàutiques de port. Un cop a terra va consultar amb els integrants de Projecte NINAM (Albert López i Gemma González), que estan estudiant la presència de cetacis en aigües del Parc Natural de Cap de Creus. Veient que es tractava realment d’una espècie “rara”, el dissabte ho fan saber als ornitòlegs de Frontera.cat, que resten a l’espera de rebre fotografies. A l’endemà, diumenge, les fotografies arriben per partida doble. L’ocell de l’Estartit que fa un parell de dies que està observant la Sílvia Guix es correspon amb l’observació feta per Rafael Larrodé al canó del Cap de Creus.

Foto: Rafael Larrodé (03/12/10)

Dilluns 6, tornava a sonar la campana. A trenc d’alba, un parell d’equips d’ornitòlegs l’havien guaitat pescant a la cara nord de la Meda Gran, seguint-lo amb els telescopis desde l’escullera del port. A mig matí, el mascarell havia triat el balcó de popa d’una petita motora per descansar.

Foto: Àlex Ollé (06/12/10)

No van passar ni deu minuts, i tot el moll era ple de trípodes, càmeres, binocles i “titerus” vinguts d’arreu. La gent que passejava pel port volia saber quin famós hi havia, i en adonar-se que era un ocell, no donaven crèdit al que veien. Tanta gent, només per a un ocell!

Algunes de les persones concentrades al port de l'Estartit: Julio Pérez Cañestro, Gerard Dalmau, Miguel Angel Fuentes, Gabriel de Jesús, Alba Casals, Elisabeth Tetas, Anna Mallol; Roser Solé, Josep Tantull; Silvia Guix; Ricard Gutiérrez, Helena Arbonés, Josep Arbonés, Lluïsa Mor; Àlex Ollé, Teresa Montràs, Jordi Martí-Aledo, Albert López, Gemma González; Àlex Lorente, Salvador Coll; Joaquim Camps; Ferran López, J.L.Copete, Arnau Bonan; Guillem Hontangas; Rafael Armada; Albert Burgas; Daniel Roca; Pierre-André Crochet et al. Foto: Quim Camps (06/12/10).

Realment ha estat un espectacle fabulós, veure que encara ens meravellen coses tant senzilles com la presència d’un simpàtic mascarell tropical que, aliè a tot l’enrenou, es pentinava les plomes i feia una becaina. Per fortuna, aquest navegant solitari, ha topat amb amants de la Natura, àvids de “caçar-lo” amb les càmeres i retines. Esperem que les nostres recent estrenades autoritats sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies i segueixin l’exemple de la gent senzilla compromesa amb el Medi Ambient.

Foto: Toni Alonso (07/12/10)

Foto: Marc Bertran (08/12/10)

Foto: Sílvia Guix (09/12/10)

2010-11-15T22:30:00.002+01:00

Pressumpte híbrid de Larus michaellis x cachinnans a l'abocador de Pedret i Marzà. Febrer 2010.

Àlex Ollé

El passat dia 14 de febrer, en una visita a l'interior de l'abocador de Pedret i Marzà, Alt Empordà, juntament amb el company Manuel Caamaño, localitzem un gavià de 2n any calendari amb caràcters entremitjos entre gavià argentat i gavià caspi. És present fins el 28 del mateix mes. Destaca a primer cop d''ull la coloració blanca de les parts del cap i flancs. L'estructura del cap, també recorda en gran mesura a un gavià caspi i les finestres pàl·lides amples en les hemibanderes de les primàries internes, més el disseny de la cua són factors propis. També les infracobertores alars molt blanques i el patró de les grans cobertores. Ara bé, no tots els trets són aptes per a caspi (almenys per les típiques homologables), com el disseny d'algunes plomes del cos, per exemple les escapulars, són més pròximes a gavià argentat.

Al centre i sud-est de Polònia l’ hibridació d'ambdós taxons és un fet altament demostrat i es dona en gran mesura, produint gran quantitat d'exemplars, i d'igual manera que gavians caspi purs apareixen per les nostres latituds, especialment de gener a març, ho poden fer els híbrids.

No és el primer cas, ja que en Carlos Alvarez Cros cita a l'abocador de Solius, Baix Empordà-Gironès, del 26.XII.05 al 07.I.06, un exemplar de 2n any calendari anellat com a poll a Polònia amb anella verda 5P60, cosa que evidencia tal fet i que a més és el primer cas per a Catalunya.

Experts en gavians han comentat l'ocell, i són ells que han donant gran part de les valuoses impressions. Consideren que l'ocell té caràcters d'amdós, encara que algún es decanta per Gavià caspi pur, d'un ocell no considerat típic (Gibbins com. pers.). Tanmateix s'adverteix que tractant-se de hipotètics híbrids de gavians sense anellar, tota precaució és poca.

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 28.II.2010. Foto: Àlex Ollé

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 28.II.2010. Foto: Àlex Ollé

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 14.II.2010. Foto: Àlex Ollé

Pressumpte Larus michaellis x cachinnans. Pedret i Marzà. 28.II.2010. Foto: Àlex Ollé

Agraïments

En especial a Dani López Velasco, Grzegorz Neubauer i Chris Gibbins pels seus comentaris i interès en la citació. També a Manuel Caamaño en les gestions realitzades en el permís d'entrada a la planta de residus.

2010-11-08T22:38:00.001+01:00

Identificació de Circus juvenils i subadults

1. Circus aeroginosus. Arpella vulgar · Western Marsh Harrier

Àlex Ollé i Fran Trabalon

Juvenil

Plomatge uniforme marró fosc (aclarint-se amb el desgast ja a finals d'hivern)
Coloració ocràcia generalment restringida a la part del capell, nuca i gorja
En plomatje nou, generalment mostra marges clars en puntes de cobertores, secundàries i primàries
Iris fosc (en alguns mascles pot ser clar)

Juvenil. Setembre 2010. Plomatge uniforme en coloració i estructura.
Bandes clares terminals en cobertores.
Foto: Fran Trabalon

Juvenil. Febrer 2010. Coloració marrón i plomatge uniforme.
Foto: Àlex Ollé

Segon any calendari

Mascle

A mitjans d'estiu semblants a femelles adultes, però per la muda, amb coloració més grisa en primàries internes, secundàries i rectrius
A partir de mitjans d'estiu, iris groc (clar)
Primàries externes (mà) negres, més notoriament isolades (finals del segon any calendari)

Mascle de segon any calendari. Maig 2010. S'observen rectrius centrals
i cobertores primàries de tonalitat grisosa.
Foto: Fran Trabalon

Mascle de segon any calendari. Maig 2009. Rectrius centrals mudades
i escapulars de coloració més grisa. Iris clar.
Foto: Ramon Faura

Mascle de segon any calendari. Setembre 2010. Primàries internes i secundàries grises.

Foto: Fran Trabalon

Femella

Molt difícil separar de femelles adultes (!)
Iris fosc
Rectrius (cua) de coloració més fosca que en femelles adultes (vermellosa)
La muda completa sol acabar abans que la dels adults, cap a l'octubre
Plomatge uniforme, més que en femelles adultes

Possible femella de segon any calendari. Abril 2010. Rectrius marrons. Plomatge uniforme.
Foto: Ramon Faura

Tercer any calendari/adult

Mascle

Banda fosca terminal a primàries internes i secundàries
Cobertores retingudes de coloració marronosa al'igual que les parts del cos

Mascle de 3r any. Maig 2010. Cobertores retingudes de segon any.
Franja fosca terminal a plomes de vol.
Foto: Fran Trabalon

Femella

Iris més clar que en femelles juvenils/segon any calendari
Rectrius de coloració marró-vermellosa
Més extensió en general de plomes ocràcies, particularment en cobertores, mantell, escapulars i zona pectoral

Femella adulta. Juny 2009. Coloració de rectrius marró-vermellosa. Parts ocràcies més exteses en mantell i cobertores. Primàries externes (dits) més fosques que primàries internes.
En aquest cas, les primàries internes han estat mudades, a l'igual que les rectrius centrals.
Foto: Ramon Faura

Femella adulta. Abril 2010. Foto: Fran Trabalon

Agraïments

En especial a Ramon Faura per l'aportació de les magnífiques fotografies cedides.

Bibliografia

Clark, WS. 1999. A Fiels Guide to the Raptors of Europe, the Middle East and North Africa. Oxford University Press.
Forsman, D. 2003. The Raptors of Europe and the Middle East. Christopher Helm. London.
Svensson, L., Mullarney, K., Zetterström, D. 2009. Collins Bird Guide. Harper Collins Publishers. London.
Van Duivendijk, N. 2010. Advanced Bird Id Guide. New Holland Publishers.

2010-11-07T15:55:00.001+01:00

Migració postnupcial 2010. Primeres arribades

En aquest apartat es relacionen les primeres citacions postnupcials d'espècies migradores al conjunt de l'Empordà. La selecció pot ometre registres coneguts que, tanmateix, no hagin estat prou ben documentats. Igualment, no s'hi inclouen les observacions que es produeixin massa tard segons el patró fenològic conegut per a cada espècie.

06/11/10 · Rissa tridactyla · Gavineta de tres dits · Black-legged Kittiwake
06/11/10 · Alca torda · Gavot · Razorbill
27/10/10 · Grus grus · Grua · Common Crane
15/10/10 · Lymnocryptes minimus · Becadell sord · Jack Snipe
11/10/10 · Regulus regulus · Reietó · Goldcrest
09/10/10 · Falco columbarius · Esmerla · Merlin
08/10/10 · Larus canus · Gavina cendrosa · Mew Gull
06/10/10 · Asio flammeus · Mussol emigrant · Short-eared Owl
01/10/10 · Anthus pratensis · Titella · Meadow Pipit
26/9/10 · Anthus spinoletta · Grasset de muntanya · Water Pipit
24/9/10 · Columba oenas · Xixella · Stock Dove
11/9/10 · Limosa lapponica · Tètol cuabarrat · Bar-tailed Gorwit
06/9/10 · Calidris canutus · Territ gros · Red Knot
05/9/10 · Chlidonias niger · Fumarell negre · Black Tern
01/9/10 · Sylvia communis · Tallareta vulgar · Common Whitethroat
31/8/10 · Chlidonias leucopterus · Fumarell alablanc · White-winged Tern
28/8/10 · Sternula albifrons · Xatrac menut · Little Tern
21/8/10 · Ficedula hypoleuca · Mastegatatxes · Eurasian Pied Flycatcher
13/8/10 · Tringa stagnatilis · Siseta · Marsh Sandpiper
12/8/10 · Acrocephalus schoenobaenus · Boscarla dels joncs · Sedge Warbler
03/8/10 · Arenaria interpres · Remena-rocs · Ruddy Turnstone
03/8/10 · Calidris alba · Territ tresdits · Sanderling
03/8/10 · Tadorna tadorna · Ànec blanc · Common Shelduck
03/8/10 · Charadrius hiaticula · Corriol gros · Common Ringed Plover
01/8/10 · Hydroprogne caspia · Xatrac gros · Casian Tern

30/7/10 · Calidris temminckii · Territ de Temminck · Temminck's Stint
29/7/10 · Chroicocephalus genei · Gavina capblanca · Slender-billed Gull
29/7/10 · Calidris alpina · Territ variant · Dunlin
27/7/10 · Limosa limosa · Tètol cuanegre · Black-tailed Godwit
26/7/10 · Milvus milvus · Milà reial · Red Kite
25/7/10 · Recurvirostra avosetta · Bec d'alena · Pied Avocet
21/7/10 · Calidris minuta · Territ menut · Little Stint
16/7/10 · Numenius phaeopus · Pòlit cantaire · Whimbrel
15/7/10 · Anas querquedula · Xarrasclet · Garganey
13/7/10 · Glareola pratincola · Perdiu de mar · Collared Pratincole
13/7/10 · Anas clypeata · Ànec cullerot · Northern shoveler
11/7/10 · Tringa erythropus · Gamba roja pintada · Spotted Redshank

04/7/10 · Philomachus pugnax · Batallaire · Ruff

02/7/10 · Gallinago gallinago · Becadell comú · Common Snipe

02/7/10 · Anas crecca · Xarxet comú · Eurasian Teal

* Alguns exemplars d'espècies essencialment migradores romanen a l'Empordà durant l'estiu. En determinats moments del calendari no és possible distingir aquests casos d'aquells que constitueixen primeres arribades.

2010-08-04T13:06:00.001+02:00

Aterratge estival: el xatrac becllarg Sterna sandvincensis

Àlex Ollé

En aquests dies d'estiu, el xatrac becllarg crida l'atenció de molta gent que gaudeix de les platges empordaneses. Adults i joves passen a frec de banyistes tot cridant i pescant. És remarcable el nombre d'individus que es concentren a la Badia de Roses, i és a la llacuna de la Rogera on, en certes ocasions, s'hi poden concentrar fins a 50 individus o més. Els exemplars joves descansen mentre els adults van i vénen del mar a la captura de les seves preses. Quan tornen, els joves persegueixen de manera incansable els seus progenitors per tal de satisfer la seva fam. Mitjançant la lectura d'anelles codificades s'ha pogut comprovar que una part d'aquests exemplars van ser anellats com a polls el juliol de 2010 al Delta de l'Ebre.

S'afegeixen a aquesta breu nota un seguit de fotografies que il·lustren la fase posterior a la reproducció d'aquesta coneguda espècie de xatrac, i que poden servir per distingir els plomatges dels exemplars joves i adults.

Exemplar adult de Sterna sandvincensis portant peix al seu poll.

Foto: Àlex Ollé

Exemplar jove de Sterna sandvincensis.

Foto: Àlex Ollé

Exemplar adult de Sterna sandvincensis.

Foto: Àlex Ollé

Exemplar jove de Sterna sandvincensis

Foto: Àlex Ollé

Exemplar adult de Sterna sandvincensis.

Foto: Àlex Ollé

Exemplar jove de Sterna sandvincensis.

Foto: Àlex Ollé

2010-06-21T18:27:00.002+02:00

Èxit en un programa de recuperació de l'ocell de tempesta, una espècie d'ocell marí amenaçada d'extinció

Ricard Gutiérrez

Per primera vegada s'ha aconseguit que diferents exemplars entrin diàriament en una cova de les Illes Medes apta per a la reproducció a través d'un reclam sonor.

Ocell de tempesta Hydrobates pelagicus. Illes Medes.

Foto: Ricard Gutiérrez

El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha aconseguit un primer pas molt important per a la conservació de l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus a Catalunya. Els experts han trobat un hàbitat adient per a la presència regular d’aquest animal, una espècie d’ocell marí amenaçada d’extinció. Dins del programa de recuperació d’aquesta espècie, tècnics del Departament han col·locat dins d’unes coves de les Illes Medes un sistema d’atracció que fa de reclam per a la nidificació de l’ocell de tempesta. Per tal de facilitar-la, a més, s'han instal·lat unes caixes-niu que complementen l'hàbitat natural disponible. Les primeres proves realitzades han estat un èxit a nivell mundial ja que és la primera vegada al món que s’aconsegueix que aquesta espècie entri dins d’una cova que podria ser usada com a punt de nidificació utilitzant un sistema de reclam sonor.

Parc natural de les Illes Medes.

Foto: Àlex Ollé

L’ocell tempesta mediterrani és l’ocell marí més petit d’Europa. Està inclòs en l’esborrany del Catàleg de la fauna amenaçada de Catalunya amb la categoria ‘en perill d’extinció’, el que significa que la seva supervivència és poc probable si les seves actuals condicions no es modifiquen.

Per a un ocell marí que es passa la major del temps al mar, el principal risc, a banda de la predació directa d’altres espècies de l’hàbitat (com poden ser falcons que hi hagi a la costa o fins i tot gavians argentats) és la inexistència de llocs adequats per reproduir-se. La presència de predadors terrestres (sobretot rates, en menor mesura ratolins, també gats i altres) és incompatible amb la seva nidificació. Factors com ara episodis de contaminació o de manca de disponibilitat d’aliment també l’afecten.

La recuperació de l’espècie a Catalunya

Els darrers anys el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha impulsat un programa de recuperació de l’espècie, tot i les dificultats inherents al fet que les colònies més importants de l’espècie són a centenars de quilòmetres de les costes catalanes, i ara se n’obtenen els primers resultats rellevants. Es va triar una cova, emprada una part de l’any com a indret de cria d’una altra espècie amenaçada, el corb marí emplomallat, i s’hi van instal·lar caixes-niu. Seleccionada el 2003 d’entre totes les localitats possibles, aquesta cova de l’illa Meda Xica només té accés marí, restringit atès el seu caràcter de zona protegida, no té predadors i té diferents cambres, ideals per a la reproducció de l’espècie.

El 2009 es va fer una primera prova amb un sistema d’atracció sonora que reproduïa la veu de l’ocell de tempesta, però no es van poder obtenir registres fotogràfics. El 2010, amb la millora de la tècnica, s’ha pogut comptar amb una càmera infraroja de ràpid dispar (0,2 segons de resposta al sensor), fet que ha permès captar aquesta espècie en resposta al reclam instal·lat. Es tracta del primer cop al món que s’aconsegueix que aquesta espècie entri dins coves que poden ser emprades per a criar mitjançant aquest sistema d’atracció i facilitació social.

El muntatge

El sistema consta d’un reclam amb un temporitzador, alimentat per un sistema de bateries, que reprodueix cada dia la veu de l’ocell de tempesta entre les 22h i les 06h. A la vegada, una càmera infraroja encarada a l’altaveu també alimentada per bateries i placa solar capta qualsevol moviment d’eventuals ocells atrets pel cant.

Ricard Gutiérrez muntant l'equip de bateries.

Foto: Àlex Ollé

Els reclams d’ocell de tempesta s’empren a tot el món per a l’anellament de l’espècie a la costa i a illots, però fins al moment no s’havia aconseguit fer entrar i encara menys que s’aturessin a cap cova ni durant diferents dies seguits aquests ocells de tempesta gràcies a aquest sistema.

Hi ha hagut experiments semblants en una espècie emparentada, el petrell cuaforcat Oceanodroma leucorhoa a la costa de Maine (Estats Units) on després de tres anys d’esforços d’atracció es va aconseguir un 15% de colonització a una illa, i només visites – ja aconseguides en el cas de les Illes Medes – en dues illes més després d’un any de treballs. Sistemes similars es van testar per atraure el petrell de carpó fosc Pterodroma phaeopygia a les Galàpagos, també amb certs resultats però mai amb l’ocell de tempesta mediterrani i menys encara al cap d'una única setmana de funcionament del sistema.

Primers resultats

En el cas de les Illes Medes, el sistema es va instal·lar el 26 de maig d’aquest any i només cinc dies després es va registrar la primera de les visites, que s’ha anat repetint durant cada dia de la primera setmana de funcionament. Això, malgrat haver estat una setmana de lluna plena, fase lunar que eviten al màxim els ocells de tempesta per no ser detectats per eventuals predadors. Aquest fet permet esperar un increment d’activitat les properes setmanes.

La primera setmana un mínim de sis ocells diferents han visitat la cova durant quatre nits seguides i la trampa fotogràfica ha captat 38 fotografies infraroges.

Ocell de tempesta Hydrobates pelagicus entrant a la cova

Foto: DMAH

Línies futures

Aquest programa de conservació representa un èxit per a la conservació d’aquesta espècie amenaçada d’extinció a Catalunya ja que s’ha pogut mostrar que hi ha hàbitat adient per a la seva presència regular. La final reproducció o no de l’espècie és un fet que decidiran els animals però en una espècie longeva i de reproducció irregular no necessàriament anual sinó intermitent, aquesta fidelització al litoral català és una garantia d’èxit i de conservació que a més prova la presència regular de l’espècie a les costes catalanes.

La determinació d’eventuals factors de risc, la preparació d’altres zones adients per a l’espècie amb l’estudi dels factors d’amenaça i el seguiment i marcatge a les zones protegides són línies d’actuació futures que permetran millorar no únicament el coneixement sinó també l’estat de les poblacions amenaçades d’aquesta espècie del patrimoni marí català.

L’ocell de tempesta

De petita mida, una mica més gran que un pardal, i gairebé totalment negre excepte una franja blanca per sota de l’ala i un carpó (base de la cua) també blanc, que el permet distingir en la foscor o al mar, l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus presenta dues subespècies a Europa: el nominal, que cria a l’Atlàntic i el més amenaçat ocell de tempesta mediterrani Hydrobates pelagicus melitensis.

Mentre que el primer té una àrea de distribució relativament àmplia que en el cas de la façana atlàntica de la Península va d’illots del Cantàbric fins a les Canàries, l’ocell de tempesta mediterrani té poques colònies conegudes i a tot el món només n’hi ha uns pocs milers. Al litoral mediterrani ibèric es distribueix principalment a l’àrea de Balears, País Valencià (particularment a Benidorm) i a illots d’Almeria. Catalunya queda fora del nucli de l’espècie i la cria s’havia sospitat ja des dels anys 70, amb indicis probables durant els 80. El 2005, en el decurs de les actuacions de recuperació que efectua el Departament de Medi Ambient i Habitatge amb aquesta espècie amenaçada es van registrar indicis de reproducció a les Illes Medes.

2010-02-18T12:33:00.001+01:00

Presència d’òliba Tyto alba de forma fosca (guttata)

a les comarques de Girona

Àlex Ollé i Jorge García

Aquesta nota comenta breument el cas d’una òliba Tyto alba, trobada a les comarques gironines, que va ingressar al Centre de Recuperació de Fauna del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà el gener del 2009. L'exemplar presentava la coloració i el pigallat propis de la forma fosca (guttata), i pot ser d'interès per al millor coneixement d’aquesta forma o subespècie a Catalunya.

A Europa s'han descrit fins a l'actualitat dues subespècies d'òliba: Tyto alba alba (forma clara) i Tyto alba guttata (forma fosca). La distribució de la subespècie nominal abasta les Illes Britàniques, l'oest i el sud de França, la zona sud dels Alps suïssos, Itàlia, la Península Ibèrica i la conca de la Mediterrània.

La forma fosca es distribueix pel Sud de Suècia (si bé de manera molt escassa), Dinamarca, Holanda, i Alemanya, però també es troba a les Illes Britàniques, Polònia, l'oest de Rússia, Suïssa, Àustria, Hungria, Bulgària i la zona central dels Balcans.

Òliba Tyto alba de forma fosca. Centre de Recuperació de Fauna

del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, 21/1/09.

Foto: Àlex Ollé.

Així doncs, a l’est de França, Holanda, Bèlgica, l’oest d’Alemanya, Suïssa central, Hongria i la zona central dels Balcans (Mikkola, 1995; French 2009), així com en algunes localitats del nord de la Península Ibèrica (Martínez et al.), l’àrea de distribució d’ambdues formes queda solapada.

Mentre que al País Basc s’ha demostrat l’existència d’una població híbrida (Zuberogoitia i Campos 1999), als Països Catalans la presència de la forma fosca no es coneix amb precisió, ja que només es disposa de tres recuperacions d’ocells anellats com a polls a Alemanya, algunes observacions documentades a les terres de Lleida (Clavell 2002) i un exemplar anellat a Lliçà d’Amunt (España com. pers.).

Òliba Tyto alba de forma fosca. Lliçà d'Amunt, 23/10/09.
Foto: Antonio España.

Mitjançant l’anellament s'han detectat moviments d'individus de forma fosca procedents de poblacions nòrdiques cap a la Península Ibèrica, especialment durant els hiverns més crus. Igual com succeeix amb poblacions d'altres espècies que realitzen desplaçaments similars, cal considerar la possibilitat que alguns exemplars d'òliba de forma fosca romanguin en aquestes localitats del sud i hi nidifiquin.

D'altra banda, cal tenir en compte que alguns individus de coloració intermèdia no es poden assignar inequívocament a una de les les dues subespècies que tradicionalment s'han descrit. Alhora, es troben polls amb les característiques pròpies de la forma fosca en niuades de progenitors que presenten la forma clara. Aquests factors indiquen que es pot produir la hibridació entre les dues formes o subespècies.

La discussió se centra, doncs, a determinar si les dues formes constitueixen subespècies amb poblacions separades o si, pel contrari, representen variacions clinals de la coloració, igual com passa en el cas d'altres rapinyaires (Zuberogoitia com. pers.).

A les àrees de solapament, on es podria produir la hibridació entre les dues formes, els gens que indueixen la coloració fosca de les parts inferiors s’haurien estès principalment cap a les regions més orientals, mentre que a les regions occidentals hi predominaria la coloració blanca, com és el cas de la península Ibèrica (Zuberogoitia i Campos 1999).

Pel que semblen indicar aquestes observacions, i a l’espera d’articles que s’han de publicar en breu, caldria distingir entre formes o variacions en la coloració més que no tractar-les com a subespècies, segons ha estat habitual fins ara.

Agraïments

Al Departament de Medi Ambient i Habitatge, per permetre la difusió de les fotografies, a Berto Minobis, cap del Centre de Recuperació de Fauna del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i en especial a Íñigo Zuberogoitia i José Luis Copete pels seus suggeriments i comentaris.

Bibliografia

• Clavell, J. 2002. Catàleg dels ocells dels Països Catalans. Lynx Edicions. Barcelona.

• French, P.R. 2009. Identification of Dark-breasted Barn Owl in Britain. British Birds 102: 494-503.

• Martínez, J.A., Zuberogoitia, Í. i Alonso, R. 2002. Rapaces Nocturnas. Guía para la determinación de la edad y el sexo en las Estrigiformes ibéricas. Monticola Ed. Madrid.

• Mikkola, H. 1995. Rapaces Nocturnas de Europa. Perfils. Lleida.

• Zuberogoitia, Í. i Campos, L.F. 1999. Hibridación de lechuzas, Tyto alba alba y Tyto alba guttata, en el norte de la Península Ibérica. Est. Museo Ciencias Naturales de Álava 14: 187-192.

2010-02-17T18:45:00.001+01:00

Les pardaleres

Albert Campsolinas

Fins no fa pas massa anys enrera, l’alimentació de la gent no era, ni de bon tros, la més adequada i la nostra contrada no n’era pas una excepció. La dieta que seguien aquella gent, basada en el que produïen ja fos al camp o a l’hort tenia algunes mancances importants, com per exemple les proteïnes, ja que la carn era una de les coses que més escassejava. En aquesta situació, s’aprofitaven per a menjar algunes coses que llavors es consideraven perfectament aprofitables i que avui en dia serien impensables de portar a taula. Aquest és el cas dels pardals, ocells que tradicionalment han viscut en contacte amb l’home, en ambients humanitzats, tot niant a les cases, aprofitant forats a les parets o teules sosllevades. En l’actualitat a ningú se li acudiria menjar pardals, però en un passat no gaire llunyà constituïen una menja prou apreciada i en absolut despreciable.

A diferència d’altres espècies d’ocells que solien capturar-se amb les anomenades ballestes, els pardals generalment eren caçats amb un altre mètode: la pardalera.

Les pardaleres no eren res més que forats practicats a les parets de les cases amb l’objectiu de facilitar la nidificació dels pardals, no pas per romanticisme ni amb finalitats conservacionistes, sinó amb una finalitat purament nutricional. Aquests forats tenien accés des de dins de la vivenda i es controlava l’evolució dels polls, de manera que quan ja eren plomats i a punt de saltar del niu, se'ls atrapava per posteriorment menjar-se’ls, sovint fregits a la paella.

El diccionari Alcover-Moll els descriu com a “forat practicat a una paret, generalment sota el ràfec de la teulada i darrera el qual es posa una olla o altre recipient perquè els ocells hi facin niu i agafar aquest quan hi ha els ocellons”.

De pardaleres no només n’hi ha al nostre país, sinó que se’n troben arreu d’Europa i a molts altres llocs del món, podent ésser de moltes formes i maneres.

A la nostra contrada i concretament a Cantallops, encara se’n conserven un bon grapat a diversos punts de la població. Amb l’excusa de la redacció d’aquest article, hem fet un tomb per carrers i places i n’hem comptat almenys 180, que encara es mantenen en una quinzena de cases i pallers del poble. La gran majoria estan orientades al sud, protegides de la tramuntana, però també n’hem trobat alguna orientada a l’est, totes a una certa alçada i sovint aprop del voladís del teulat. Hem pogut saber que en d’altres llocs no massa llunyans, com ara el Pla de l’Estany, n’hi havia de moltes maneres diferents, però les que hem pogut trobar aquí correspondrien totes a un mateix tipus de pardalera, tot i que amb algunes variants. Només difereixen del material amb què estan construïts els forats: n’hem trobat amb l’entrada feta de pedra, també amb totxo, amb una teula o bé amb una olla o gerra ceràmica encastada dins de la paret, de manera que l’orifici del recipient sigui l’entrada al niu. També n’hem localitzat una de molt curiosa, que consisteix en un morter també encastat a la paret i que té un forat a la base que serveix d’entrada als ocells. En algun cas es poden observar autèntiques concentracions de pardaleres, com per exemple al carrer de les escoles, on trobem una quarentena de nius en una façana de menys de deu metres.

Detall d'una de les pardaleres, en aquest cas feta de totxo,

del paller del pati del Rebullet, a Cantallops.

Foto: Albert Campsolinas

Detall d'algunes de les moltes pardaleres del paller de can Quim Daviu,
a Cantallops. Fetes amb teula.

Foto: Albert Campsolinas

Detall d'algunes de les pardaleres del paller de l'era de la Castellona,

a Cantallops. També fetes amb teula.

Foto: Albert Campsolinas

Detall de dues de les pardaleres de cal Xuxet, a Cantallops.
En aquest cas, s'aprecia que una està feta amb totxo i l'altra
amb una olla encastada a la paret.

Foto: Albert Campsolinas

És curiós veure com només s’han conservat als edificis que no han sofert modificacions al llarg dels anys, per la qual cosa podem intuïr que moltes altres cases que devien comptar amb aquests nius, s’han tapat o destruït en restaurar-se o arrebossar les façanes. Aquest és un fet que hem pogut comprovar personalment en alguna ocasió. Afortunadament, també hem constatat un cas a l’inversa, amb motiu de la rehabilitació d’una casa s’ha repicat una paret, quedant al descobert una antiga pardalera que en el seu dia es va tapar.

A països com el Regne Unit, on fa molts més anys que aquí que es duen a terme programes de seguiment de les poblacions d’aus, s’ha pogut constatar que els pardals han sofert una davallada espectacular en el seu nombre d’efectius. Així doncs, les pardaleres poden jugar un paper important en la conservació d’aquestes espècies, ja que la manca de llocs adients per a nidificar pot ser una de les causes, entre d’altres, de la regressió d’aquests ocells.

Les pardaleres són en definitiva un element que forma part de l’arquitectura tradicional, un recordatori d’èpoques passades més “magres” i un element popular molt curiós que val la pena conservar.

Bibliografia

• Les pardaleres. Butlletí informatiu del Pla de l’Estany nº 44 – Juny 2004. Josep M. Massip.

2010-02-16T11:27:00.001+01:00

Últimes tendències poblacionals del corriol camanegre

Charadrius alexandrinus a l’Empordà

Alex Ollé, Jordi Martí-Aledo i Albert Burgas

Publicat als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 40 (2009).

Després de prop de vint anys de seguiment d’una espècie pròpia de sorrals i dunes costaneres de l’Empordà, s’exposa la seva tendència poblacional, així com la problemàtica que afecta la seva nidificació i futur. Aquests problemes s’intenten resoldre amb un seguit de mesures correctores que, actualment, no s'han adoptat del tot.

Introducció

El corriol camanegre Charadrius alexandrinus és una especie amenaçada a Europa (Tucker et. al. 1994) i considerada vulnerable a Catalunya (Estrada et. al 2004). En els últims anys ha desaparegut d’alguns països, com ara la Gran Bretanya i Noruega (Cramp i Simmons 1983) i en altres zones la seva població es tan reduïda que la seva desaparició sembla inminent (p. ex., Suècia, Jönsson 1995). A Europa s’ha registrat una disminució generalitzada de les seves poblacions (Jönsson 1991), que també s’ha fet palesa a Catalunya (Martínez-Vilalta 1985, Estrada et. al. 2004).

La transformació de l’hàbitat i l’increment de les activitats humanes a les platges són els factors potencialment responsables de la disminució de la població europea (Bauer i Thielcke 1982). La totalitat de la població gironina de corriol camanegre està distribuïda entre les comarques de l’Alt i el Baix Empordà. Aquesta suposa la segona en importància a Catalunya, després del Delta de l’Ebre, i actualment amb algunes parelles més que al Delta del Llobregat. Amb tot, a Catalunya s’estima un total de més de 1.650 parelles. La major part es localitzen al Delta de l’Ebre (Montalvo i Figuerola 2006; Montalvo, Bach, Cerdà i Figuerola 2004).

En l'àmbit de l’Empordà, on es reprodueix a les platges sorrenques més ben conservades, l’activitat humana és el principal factor negatiu que afecta l’espècie. Present tot l’any, a l’hivern es concentra principalment a la platja de Can Comes, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, amb xifres que varien de 10 a 25 individus (Martí-Aledo obs. pers.). Durant el mes d’abril començen a arribar exemplars provinents de zones d’hivernada per instalar-se a les àrees de cria, i ja al principi d’aquest mes es poden trobar algunes postes primerenques.

Corriol camanegre Charadrius alexandrinus. Mascle a la platja de Sant Pere Pescador.
Foto: Alex Ollé.

Metodologia

En tots els anys de seguiment, tret de 1997 i 1998, s’ha utilitzat el compteig directe dels individus. Una parella és categoritzada com a segura quan s’ha trobat un niu amb ous o s’han observat adults amb polls fent displays de distracció. En aquesta categoria també entren les observacions repetides de femelles en un mateix territori, sobretot quan surten amb l'actitud típica de tenir niu, tot i que aquest no s'arribi a localitzar, per tal de no molestar-les. Es comptabilitzen com a probables aquelles parelles en què hi ha individus que defensen el territori en pugna amb altres individus o bé copulen, sense que es trobi, tanmateix, cap evidència segura de nidificació. La presència d’individus que no aconsegueixen reproduir-se alguna temporada és freqüent en altres ocells de longevitat elevada (Newton 1989).

Les segones postes són escasses i no són fàcils de demostrar, igual com les possibles reposicions produïdes per fracassos en la primera posta. A diferència d’altres indrets del litotal català, els corriols reproductors de l’Empordà no estàn anellats, per tant, en no poder individualitzar els exemplars, aquestes dues opcions no s'han considerat, però sí en el compteig total en cas de tirar endavant la nidificació.

El seguiment comença a prinçipis d’abril, quan alguna parella ja realitza la primera posta. Segueix durant els mesos següents fins al juliol, època en què es troben les últimes parelles amb polls. Durant els mesos de maig i juny és quan l’esforç de mostreig s’intensifica, atès que és el moment àlgid en la reproducció de l’espècie. Es fa una mitjana de tres visites setmanals a cada àrea de l'Alt Empordà on l'espècie és present.

La cerca de nius es realitza amb telescopis terrestres i binocles, per tal de facilitar als progenitors el retorn al niu i obtenir-ne així la localització exacta. Un cop localitzat el niu, s'anota el dia i es comptabilitzen el número d’ous, essent completa la posta quan n’hi ha tres. Atès que des de l’inici de la incubació fins a l’eclosió dels ous passa una mitjana de 27 dies, s’anoten de manera orientativa la data de la posta. En altres ocasions, la data de posta es fa de manera exacta, quan coincideix amb la troballa dels polls sortint de l'ou o amb el dia en què la femella pon el tercer ou al niu.

L’èxit d’eclosió es va estudiar a les tres localitats de cria per l’any 2008: platja de Sant Pere pescador, platja de can Comes i la Rovina. Es considera que una posta ha tingut èxit quan s’observen adults acompanyant els polls o fent displays de distracció. La informació recollida en anys anteriors, i també mitjançant el seguiment en altres indrets (Montalvo et. al. 2005), indica que aquests displays estàn associats a la presència de polls i no els realitzen individus que han perdut la posta. Es considera que una posta ha estat destruïda quan els ous desapareixen en menys de 27 dies després de la data estimada en què es va iniciar la incubació.

Resultats generals del seguiment

Les primeres estimacions per a l’Alt Empordà es van fer l’any 1989, amb un resultat de 20-25 parelles localitzades (Sargatal i del Hoyo 1989), i el 1996, amb 31 parelles (Martí-Aledo in Copete 1998). Posteriorment, sobre un seguiment basat en el marcatge dels individus, el nombre de parelles localitzades va augmentar: 46-54 l’any 1997 i 45-54 l’any 1998 (Figuerola et al.1999). Aquest mètode de compteig, però, diferia del que s'havia utilitzat fins aleshores, de manera que les dades no són comparables amb les d'anys anteriors o posteriors. Durant el període 1999-2002 no es va censar la població (Martí-Aledo com. pers.). El seguiment es va reprendre el 2003, amb un total de 27-32 parelles localitzades. El 2004 es van trobar 21-23 parelles, i el 2005 se'n van censar 21 (Martí in Sales 2006), 2006 amb 22-23 parelles (Martí-Aledo i Ollé in Estrada i Anton 2007), 2007 amb 22 parelles (Martí-Aledo i Ollé in Anton 2008) i 26-28 parelles el 2008 (Ollé i Martí-Aledo 2008).

Pel que fa a la població del Baix Empordà, es va estimar un total de 6-10 parelles entre el 1995 i el 2003 (Burgas i Burgas in Copete 1998; Montalvo i Figuerola 2006). Les dades del 2008 mostren un total de 2-3 parelles sense reproducció confirmada.

Les dades relatives a l'eclosió només són comparables en el nucli de Can Comes durant el període 1997-1998, amb un 21,2% d'èxit (Figuerola et al. 1999), davant del 69% de l’any 2008 (Martí i Ollé inèdit), que es va assolir gràcies a diferents mesures correctores (vegeu aquest apartat).

Figura 1. Evolució del nombre de parelles reproductores i número de nius de corriol camanegre Charadrius alexandrinus al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

Resultats de la temporada de nidificació 2008

La població de l'Alt Empordà, ubicada en la seva totalitat dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, es reparteix en tres nuclis que interactuen entre ells, amb intercanvi d’individus. La platja de Sant Pere Pescador, al sud de la desembocadura del riu Fluvià, és la localitat que presenta un èxit reproductor més elevat. L'any 2008, després d’aplicar mesures de gestió a les àrees de nidificació, s'hi van trobar 24 nius, corresponents a 11 femelles, amb indicis de reproducció segura (nombre de parelles estimat). Es van produir cinc fracassos reproductors: un niu trepitjat, un d'inundat i tres depredacions (una per part de garsa Pica pica, una per part d'un possible visó americà Mustela vison, i una per part d'un depredador no identificat).

El segon nucli, ubicat a la platja de Can Comes, és històricament ha sofert un grau de depredació d’ous més important en l'àmbit del Parc. El 2008 s'hi van localitzar 22 nius, dels quals 13 van sortir endavant. 4-5 van ser depredats, 1 inundat i 3-4 abandonats per diferents causes.

El tercer nucli dins del Parc es troba a la platja de la Rovina, a tocar del grau de Santa Margarida. Aquesta població fa anys que es troba en forta regressió, igual com succeeix a altres espècies en aquest indret, com l’alosa Alauda arvensis o la terrerola Calandrella brachydactyla. Durant la dècada dels 90, els nius es localitzaven a la duna litoral, amb més de 10 parelles (Figuerola et al. 1999). L'any 2008 s'hi van trobar 9 nius, corresponents a 5-6 femelles. En total s'han produït 3 depredacions, totes per part de garsa Pica pica. Cal esmentar també que algunes parelles ja crien a l’inrerior de la reraduna.

El primer niu complet (amb 3 ous) es va detectar el 29 de març a la Rovina, localitat on es produeixen els episodis de cria més primerencs. El 28 d'abril, a la platja de Sant Pere Pescador, es va localitzar el primer niu no complet (1 ou), i el 5 de maig, a la platja de Can Comes, s'hi trobaven ja 3 nius complets.

Al Baix Empordà, es van localitzar dos indrets pròxims amb individus defensant territoris, al terme de Torroella de Montgrí, amb una estimació de 2-3 parelles. Es van observar indicis de reproducció possible, sense que se'n comprovés la posta.

Si se suma el total estimat de femelles a cada nucli, s'obté una població nidificant per al 2008 de 26-28 parelles, que van realitzar 55 postes, amb un 69% d’èxit d’eclosió (Martí-Aledo i Ollé, inèdit).

Figura 2. Nombre de postes, èxit d’eclosió i fracàs reproductor
al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

Figura 3. Nombre de nius per zones i èxit d’eclosió per àrea i total.

Valoració de la població de corriol camanegre a l’Empordà

Si s'afegeixen les dades del 2008 a les informacions generals recollides sobre la població de l'Alt Empordà, s'observa una estabilitat en el número de parelles reproductores, amb oscil·lacions en el seu nombre en funció dels anys. Aquestes poden ser degudes a diferents motius: oscil·lacions reals en la població, intensitat i periodicitat en el seguiment, condicions metereològiques adverses o idònies amb relació directa a l’utilització de les platges en l’època d’incubació, presència esporàdica de depredadors oportunistes, etc.

Tanmateix, els nuclis reproductors semblen haver-se reduït, i s'ha passat de set zones de cria a tan sols tres, amb l'afegit que una d’elles, la de la Rovina, està al límit de desaparèixer. Per tant, només hi ha dues pllatges amb suficients progenitors per fer viable la supervivència de l'espècia en el conunt de l’Empordà. Com ja s’ha assenyalat, la població de la Badia del Ter, per segon any consecutiu, continua sense mostrar cap indici de reproducció segura, la qual cosa pot provocar la seva extinció els propers anys.

La concentració actual, en tan sols dos nuclis reproductors, pot comportar problemes de gestió i conservació, ja que qualsevol incidència perjudica clarament a un percentatge important de la població, tal com ha passat a la platja de Sant Pere Pescador durant la temporada 2009, on el canvi d’hàbitat produit per les fortes llevantades del desembre de 2008 i la conseqüent neteja i adeqüació per part de l’ajuntament, ha fet que el nombre de parelles hagi disminuit en un 60% (dades inèdites).

L’èxit reproductor és un dels principals paràmetres per determinar la viabilitat de les poblacions. La destrucció de les postes és la principal causa de fracàs reproductor en els ocells (Ricklefs, 1969; Martin, 1993). L’èxit reproductor de les poblacions d'aus és molt variable, i oscil·la en funció de les condicions meterològiques, l'abundància d’aliment i la presència de depredadors a cada zona i segons l'any (Yanes i Suárez, 1995). Per aquest motiu, identificar els factors que afecten negativament la reproducció, és important per millorar la gestió adreçada a l'espècie, per tal com permet adoptar mesures per reduir l’impacte dels factors més perjudicials. En el cas del corriol camanegre, es tracta d’un paràmetre difícil de calcular, atès que els polls abandonen el niu el mateix dia en què neixen. Això dificulta l’estudi del desenvolupament del polls fins que arriben a independitzar-se dels seus progenitors. Per aquest motiu, en altres indrets utilitzen l’anellamnet científic com a tècnica de marcatge individual. El fet de no tenir marcats els exemplars de l’Empordà impedeix deduir-ne l’èxit reproductor, que és un factor bàsic a l'hora d'estimar la viabilitat reproductora per a l’espècie. També representa un impediment el fet de no poder-ne conèixer la taxa de supervivència durant el primer any de vida. El fet de no marcar amb anelles de colors els individus reproductors del Parc respon principalment als efectes que aquest mètode té per als corriols, com ara molèsties durant la incubació i amputacions (Amat, 1999).

L’èxit d’eclosió per a l'any 2008 va ser d’un 69%, que representa un valor alt. Tanmateix, la depredació de polls, especialment a la platja de Can Comes, pot suposar un problema en relació amb la marcada filopatria de l’espècie, que és determinant per a la supervivència i la regenaració de les poblacions reproductores a l’Empordà.

Mesures correctores

Tenint en compte que la població del Parc es considera un sol nucli, trobem diferències significatives en els factors negatius que es presenten a cada platja, i que són comuns també al Baix Ter.

La població de corriol de la Rovina es troba al límit de desaparèixer. Les molèsties ocasionades són múltiples, i algunes de difícil control, atesa la utilització massiva de l’espai per part de centenars de gossos de manera diària, i alguns dies ocasionals amb la presència de milers de persones. Els mateixos corriols, per tal d'evitar aquestes complicacions, es reprodueixen un mes abans d'allò que és habitual a les platges de Sant Pere Pescador i Can Comes, i obtenen un èxit reproductor realtiu en la primera posta. De tota manera, és un indret amb una alta densitat reproductora de garsa Pica pica, cosa que influeix negativament, amb 3 depredacions l’any 2008. La tendència en els últims deu anys en aquesta platja indica que poc a poc va desapareixent, alhora que els factors que hi influeixen negativament cada cop són més greus. Recomanacions 1, 3 i 5.

L'any 2007, a la platja de Sant Pere Pescador es va començar a tancar l’accés de vehicles a la part final de la desembocadura del Fluvià, i es van delimitar amb més de 200 estaques i amb cordó les principals zones de reproducció. Aquesta intervenció, amb tan sols un any de diferència, ha permès constatar canvis en número de femelles i, sobretot, en l'èxit d’eclosió. Tot i així, hi continua havent moltes molèsties per al corriol, principalment les que ocasionen els gossos que no van lligats i fins i tot de vehicles tot-terreny o quads que no respecten les normes.

Durant l'any 2009, les fortes llevantades van ocasionar danys naturals a la zona, de manera que l'hàbitat va variar lleugerament, cosa que, per si sola, no representa un factor negatiu. Tanmateix, les obres amb maquinària pesant que s’han dut a terme per a la neteja i la reutilització lúdica de l’espai s’han realitzat en plena época de cria del corriol i sobre l’hàbitat preferent de l'espècie, sense comptar en cap cas amb els valors naturals de l'espai protegit.

La depredació en aquesta platja és poc significativa. Mesures com ara controlar les dues o tres parelles de gavià argentat Larus michaellis de la zona o la col·locació d’ous de guatlla Coturnix coturnix amb imprinting negatiu, poden haver influït positivament en un grau de depredació menys elevat. Recomanacions 1, 3, 6 i 7.

A Can Comes, el problema principal i històric és el poc èxit d’eclosió del ous, degut principalment a la depredació per part de gavià, guineu Vulpes vulpes i altres. Més enllà de l'habitual tancament de la platja des de l’1 d’abril fins al 15 de juny, una mesura correctora ha consistit a ampliar aquest període de tancament fins al 15 de juliol, ja que en aquesta época es troben encara parelles nidificants i algunes encara ho han de fer com a segones postes o reposicions. Així mateix, també s'han fabricat sis gàbies protectores que es col·loquen directament sobre el niu quan aquest presenta la posta completa, i n'impedeixen la depredació. L’èxit en l'ús d’aquestes gàbies s'ha demostrat, per exemple, als Estats Units en el cas de Charadrius melodus, i a Europa amb el corriol gros Charadrius hiaticula. Recomanacions 2, 4, 6 i 7.

Al Baix Ter la situació és realment preocupant, ja que durant aquesta última temporada de cria no s’ha pogut confirmar cap èxit en la reproducció, en una població que ja és poc viable, atès el baix nombre d’individus presents. Mesures com les que s’han efectuat dins del projecte Life, amb el tancament de les dunes i passos senyalitzats, poden proporcionar unes condicions mínimes de tranquil·litat per a l'espècie, que garanteixin la continuïtat de la població. Recomanacions 1, 5 i 7.

Recomanacions generals

1. Tancament mitjançant perímetres senyalitzats a les àrees de nidificació del corriol. Això permet controlar la important presència de gossos, que persegueixen i molesten els ocells que es troben covant, amb la consegüent pèrdua energètica per als corriols, a més de les trepitjades de nius i la depredació de polls. També s'ha de considerar el control de vianants a les àrees de nidificació. El mètode és senzill i consisteix en el tancament perimetral amb estaques de fusta i línies de corda d'una àrea prou gran per a la cria de l’espècie, aproximadament d'uns 800 m2.

2. Tancament total de la platja entre l’1 d'abril i el 15 de juliol. Es tanquen els accessos a la platja durant aquest període per la nidificació d’espècies protegides, principalment el corriol camanegre.

3. Reduir la depredació de garsa Pica pica mitjançant l’imprinting negatiu. Aquest mètode consisteix a col·locar nius artificials amb d’ous de guatlla plens d’una substància irritant per a l’estómac del predador, que pateix un mal de panxa en ingerir els ous que troba a la platja. La utilitat d’aquest mètode per reduir la depredació de nius per part de garsa ha estat demostarda en les proves realitzades en els últims anys al Delta del Llobregat (Bach et al. 2002; Montalvo et al. 2005). L'aplicació d’aquest mètode elimina el risc d’enverinar accidentalment altres animals, atesa la baixa toxicitat del producte utilitzat. Alhora, no provoca el mateix rebuig social que poden despertar els mètodes d’eliminació directe dels predadors.

4. Col·locació de gàbies antideprededors de mamífers i gavians. Consisteix en la col·locació de gàbies sobre el niu, ja complet, del corriol. Les vuit entrades permeten, en cas d’estrès provocat per la proximitat d’un depredador, que l’ocell pugui optar per sortir pel qualsevol indret, i les mides són prou grans perquè s'hi senti còmode. L’efecte antidepredador davant de garses, gavians i mamífers de mida mitjana sembla funcionar. Així, s’augmenta el percentatge d’èxit d’eclosió. El problema de les gàbies rau en el fet que només es poden col·locar en platges tancades al públic, ja que, d'altra manera, la gent s’hi acosta per veure de què es tracta i l’efecte és més negatiu que positiu.

5. Aclariment parcial de la cobertura vegetal a la zona post-dunar. Aquesta mesura dràstica es realitza quan les principals zones de nidificació —la platja o la primera duna— ja no són aptes per a la cria del corriol, a causa de la massificació de la platja i la neteja de la sorra amb maquinària. Així, l’aclariment en forma de parcel·les de 800 m2 al sistema post-dunar, constituït per un sòl sorrenc i amb espècies vegetals que formen comunitats denses, dóna cabuda i alternatives als corriols. Aquest mètode s'utilitza amb èxit en algunes zones del Delta del Llobregat (Montalvo et al. 2005).

6. Control de densitats de gats. En zones pròximes a càmpings o masos, la presència de gats pot ser molt elevada. Al Delta del Llobregat aquest és un dels principals factors de depredació de nius (Montalvo et al. 2005). Als Aiguamolls de l'Empordà no està prou ben estudiat l’efecte que pot tenir sobre el corriol, però hi ha indicis de depredació a la platja de Sant Pere Pescador.

7. Col·locació de senyalització i manteniment del sistema d’informació al públic.

A les platges d’accés lliure, la col·locació de cartells informatius sobre la presència de d’espècies protegides nidificants i les restriccions d’accés que representen els tancats perimetrals, conciencia una part dels visitants per tal que respectin les normes, i així es minimitza l’impacte que ocasionat a la població de corriol i al sistema de dunes en general.

Per tal d’assegurar l'estabilitat d'un població amb 25-30 femelles reproductores i amb un percentatge elevat d’èxit d’eclosió, és importantíssim que s'introdueixin aquestes mesures de gestió, i que s'apliquin de manera permanent. Això faria viable la continuïtat d’una de les tres principals poblacions reproductores d’aquest limícol a Catalunya.

Agraïments

Especialment al grup de manteniment del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà per les tasques de col·laboració en l'aplicació de mesures correctores.

Bibliografia

• Amat, J.A. 1999. Foot losses of metal banded snowy plovers. Journal Field Ornithology, 70: 555-557.

• Anton, M. (ed). 2008. Anuari d’ornitologia de Catalunya. 2007. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia.

• Bauer, S. i Thielcke, G. 1982. Gefährdete Brutvogelarten in der Bundesrepublik Deutschland und im Land Berlin: Bestandsentwicklung, Gefährdungsursachen und Schutzmaßnahmen. Vogelwarte 31: 183-391.

• Copete, J.L. (ed). 1998. Anuari d’ornitologia de Catalunya. 1996. Barcelona: Grup Català d’Anellament.

• Cramp , S. i Simmons, K.E.L. 1983. The Birds of the Western Paleartic. Vol. III. University Press, London.

• Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. i Herrando, S. (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions. Barcelona.• Estrada, J. i Anton, M. (ed). 2007. Anuari d’ornitologia de Catalunya. 2006. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia.

• Figuerola, J., Martí-Aledo, J. i Cerdà, F. 1999. Situació del corriol camanegre als Aiguamolls de l’Empordà al 1998. Barcelona: Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya, unpublished report.

• Jönsson, P.E. 1991. The Kentish Plover Charadrius alexandrinus in Europe –Recent breeding population size estimates-. The WSG Kentish Plover Newsletter 1: 27-31.

• Jönsson, P.E. 1995. The Kentish Plover in Scania, South Sweden, 1993-1995 –a report from a conservation project-. Anser 34: 203-213.

• Martí-Aledo, J. Seguiment de les poblacions reproductores als Aiguamolls de l’Empordà 1991-2008. Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà, inèdit.

• Martí, R. i del Moral, J.C. 2003. Atlas de las Aves Reproductoras de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de Ornitología. Madrid.

• Martin, T.E. 1993. Nest predation among vegetation layers and habitat types: revising the dogmas. American Naturalist 141: 897-913.

• Martínez-Vilalta, A. 1985. Breeding waders of the Iberian Peninsula. Wader Study Group Bulletin 45: 35-36.

• Montalvo, Bach, Cerdà i Figuerola. 2004. Corriol camanegre Charadrius alexandrinus. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. i Herrando, S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. 218-219. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.

• Montalvo, T. Bach, Q., Cerdà, F., Burgas, D. i Figuerola, J. Seguimiento de la reproducción del chorlitejo patinegro Charadrius alexandrinus en el delta del Llobregat 2005. Informe inédito.

• Montalvo, T i Figuerola, J. 2006. The distribution and conservation of the Kentish Plover Charadrius alexandrinus in Catalonia. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia.
• Newton, I. 1989. Lifetime reproduction in birds. Academic Press.

• Ollé, A. i Martí-Aledo, J. 2008. Resum de la temporada nidificant 2008 del Corriol camanegre Charadrius alexandrinus als Aiguamolls de l’Empordà. Butlletí de l’Iaeden. Volum 131: 27-29.

• Ricklefs, R.E. 1969. An analysis of nesting mortality in birds. Smithsónian contr. zool. 9: 1-48.

• Sargatal, J. i del Hoyo, J. 1989. Els ocells del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Barcelona: Lynx edicions.

• Tucker, G., Heath, M.F., Tomialojc, L. i Grimmet, R.F.A. 1994. Birds in Europe: their conservation status. Bird Life International.

2009-05-07T14:36:00.001+02:00

Tres anys en dansa

Dissabte dia 2 de maig es va celebrar la 3a Antimarató empordanesa, amb un nou rècord d'observacions a l'Empordà i una participació molt superior a la d'anys anteriors. Es van comptabilitzar un total de 209 espècies, des de l'alta muntanya fins a la mar oberta, passant per tota la plana de la doble comarca. Aquesta xifra supera àmpliament les 197 observacions de 2007 i les 199 de 2008.Les dates en què se celebra l'Antimarató empordanesa són similars a les d'altres jornades d'observació intensiva, pel fet que coincideixen amb una major diversitat avifaunística. Tot i que l'Antimarató té un esperit ben diferent de les curses ornitològiques en què participen diferents equips, el nom amb què s'ha batejat la jornada no indica en absolut cap rebuig o oposició a la modalitat més tradicional.

L'horari de prospecció va des de les 20:00 PM d'un dia fins a les 20:00 PM del dia següent. Així, el període d'observació és igualment de 24 hores, però amb l'avantatge d'una doble posta de sol. Els participants es distribueixen per tot territori i cadascú prospecta aquells indrets que coneix millor. Les espècies que es troben localitzades en punts concrets es reparteixen a manera d'encàrrec entre tots. Alguns visitants foranis en ruta ornitològica, interessats en espècies com el mosquiter xiulaire Phylloscopus sibilatrix, el territ de Temminck Calidris temminckii o la siseta Tringa stagnatilis, s'han afegit aquest any a la jornada.

Observacions

L'any 2007 es va sumar a la llista una espècie amb la qual no es comptava d'entrada, el rasclet Porzana pusilla, mentre que el 2008 va reportar com a excepcions el becadell gros Gallinago media i el territ pectoral Calidris melanotos, a més d'importants concentracions de piula gola-roja Anthus cervinus i falcó cama-roig Falco vespertinus.

Aquest any cal destacar l'observació de tres espècies montanes als confins de l'Empordà. Han estat el trencalòs Gypaetus barbatus, la gralla de bec vermell Pyrrhocorax pyrrhocorax i l'aufrany Neophron percnopterus, totes tres considerades rareses pel Comitè Avifaunístic Empordanès. També s'ha tornat a observar el territ pectoral Calidris melanotos, cada vegada menys rar en aquestes contrades.

Participació

La participació ha augmentat cada any d'ençà que es va estrenar l'Antimarató, i ja és una cita ineludible per a l'any vinent, oberta a tothom. Els participants de les diferents edicions han estat els següents:

2007: Marc Bertran, Albert Burgas, Joan Budó, Albert Campsolines, Enric Capalleras, Jorge García, Marc Llobet, Jordi Martí-Aledo, Berto Minobis, Teresa Montràs, Alex Ollé, Albert Roca, Pere Serrano i Madhav Singh.

2008: José Ardaiz, Manel Barrios, Jordi Bermejo, Marc Bertran, Albert Burgas, Joan Budó, Albert Campsolines, Enric Capalleras, Miguel Angel Fuentes, Jorge García, Marc Llobet, Berto Minobis, Teresa Montràs, Alex Ollé, Albert Roca, Pere Serrano, Madhav Singh i Joan Ventura.

2009: Juan Bécares, Jan Bergshoeff, Tineke Bergshoeff, Marc Bertran, Albert Burgas, Joan Budó, Albert Campsolines, Enric Capalleras, Josep Maria Casademont, Antonio Ceballos, Gerard Dalmau, Pablo Fernández, Joan Ferrer, Miguel Angel Fuentes, Irene Figueroa, Marco García, Jorge García, Mireia Jiménez, Gemma Llovera, Dani López Velasco, Jordi Martí-Aledo, Guillem Mas , Berto Minobis, Elisabet Miralles, Elisenda Navarro, Alex Ollé, Vittorio Pedrocchi, Eudald Pujol, Albert Roca, Bàrbara Schmitt, Joan Ramon Sanz, Pere Serrano, Fran Trabalon, Joan Ventura i Rafael Vilà.

Alhora, l'Antimarató emprodanesa recull les citacions interessants generades per observadors que no participen activament en la jornada. Aquests col·laboradors han estat:

2007: Aleix Comas, Joan Carles Gimisó.

2009: Manel Caamaño, Oriol Clarabuch, Martí Rodríguez.